Fa temps que ha niat en el pensament dels segments del PP més crítics amb l’independentisme català la idea que aquest no és més que un invent de quatre dirigents llunàtics que han mobilitzat la gent al carrer però que, via les contradiccions entre les forces polítiques que el sustenten, s’anirà debilitant i, finalment, es diluirà com a l’aigua un terròs de sucre i no tindrà el seu correlat en les urnes. I les dades de l’enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya anirien en aquesta direcció. Els resultats de l’enquesta del CEO publicats el passat 14 de març han estat ja molt comentats en els mitjans de comunicació. En dos aspectes centren la seva atenció: CiU i ERC no obtindrien majoria absoluta al Parlament en les eleccions del 27S i el no a la independència avança en quatre punts al si (48% a 44%).

Són, sens dubte, dues qüestions noves i rellevants que han motivat per això nombroses anàlisis sobre la situació actual i el futur del procés sobiranista a Catalunya. I, per desgràcia, donen munició als partidaris que res es mogui a Catalunya. Al marge de la consistència intel·lectual que pugui tenir un plantejament d’aquest tipus i del seu pes en la posició intransigent referent al partit que governa Espanya, una tesi d’aquest tipus mereix algunes observacionscrítiques.

És cert que, des de la frustrada consulta del 9N -frustrada per als qui la van plantejar per no haver aconseguit els seus objectius de participació i vots afirmatius per a un Estat català independent- CiU i ERC s’han embrancat en enfrontaments partidistes i han deixat d’animar el procés sobiranista. I ja se sap que perquè un foc segueixi cremant cal no deixar de tirar-li llenya. Segur que per això, en part, la referida enquesta reflecteix desànim independentista.

Però cometen un error els que pensen que és bo que el procés es podreixi per contradiccions internes. A Catalunya no hi ha només ciutadans partidaris i contraris a la independència, els del sí i els del no, no és una situació binària pura. I no ho és perquè entre els del no hi ha posicions diverses: bàsicament els que volen que les coses segueixin com estan i els que volen que canviï a millor la relació entre Catalunya i Espanya sense que se separin, els que estan per les anomenades terceres vies . Dit així, en plural, perquè tenen algunes coses en comú i altres que les diferencien. Però en cap cas assumirien sense més que res canviï, se sentirien frustrats, com els independentistes, i seguirien plantejant les seves reivindicacions per al millor encaix de Catalunya amb Espanya.

Per un camí diferent als dos enfrontats, independentisme i unionisme, per una tercera via, estan diversos partits catalans en major o menor grau. El PSC amb un plantejament federal, ICV que en la seva última Conferència Política (2015.02.28) dóna via lliure a elements federals, Unió Democràtica de Catalunya en l’essencial confederal i, darrerament, Ciutadans (si atenem al manifestat per Rivera en un recent debat amb Iceta) amb una proposta de reforma tècnica de la Constitució. Podem va donant tombs amb el tema, però fa la impressió que, quan aterri, també ho farà en una tercera via.

Una anàlisi més detallada de les posicions de cada grup polític posaria de manifest diferències importants en el camí a seguir i en l’objectiu a assolir. Però tots ells i els ciutadans que els voten en cap cas acceptarien resignadament que “les coses quedin com estan”. Perquè tenen els seus propis objectius. L’argamassa que fonamenta aquestes posicions alternatives per a tots ells és una reforma constitucional que reculli i moduli les legítimes aspiracions actuals de molts catalans. Potser un dels llocs on aquestes millor es resumeixen sigui en un paràgraf del manifest de l’Associació La Tercera Via: diàleg i acord: “Una reforma en profunditat de les relacions d’Espanya amb Catalunya. Un projecte il·lusionant pel qual val la pena apostar. Que sigui just i respectuós amb la nostra llengua, cultura i identitat i amb els nostres valors compartits com a poble, i que resolgui d’una vegada les precarietats econòmiques del nostre autogovern “.

Un apunt final. Totes les enquestes sobre els resultats previstos per a les pròximes eleccions generals a Espanya dibuixen una situació molt diferent a l’actual, “un model polític a la italiana” com l’ha definit amb el seu habitual bon encert Felipe González. En el nou mapa polític PP, portaestendard de l’integrisme constitucional, perdria la seva majoria absoluta al Parlament espanyol, el PSOE estaria més o menys al seu nivell i porta al sarró electoral la reforma federal de la Constitució i dos partits emergents nous, Ciutadans i Podem, que els disputen les primeres posicions, són proclius a una reforma constitucional. És cert que hi ha moltes diferències entre ells i que el camí a recórrer es presenta difícil, però més fàcil que amb la correlació actual de forces polítiques. Amb tot respecte em permeto citar Joan Tapia (El Periódico, 2014.11.23): “Sí, la tercera via és complicada. Però, és més complicada que la independència?”. En algun moment s’ha d’acabar amb l’enfrontament i anar per la via que és l’ànima de la política: el diàleg, la negociació i l’acord. Pero que tot quedi com está, ni parlar-ne.

ENRIC SENABRE Barcelona, març de 2015