Quan vam constituir l’associació “La Tercera Via: diàleg i acord”, ja fa mig any, ho vam fer partint d’una constatació molt clara: totes les enquestes fetes a Catalunya durant els últims anys reflectien que la majoria de la ciutadania catalana preferia el diàleg que fes possible un acord institucional i polític entre el Govern d’Espanya i el Govern de la Generalitat de Catalunya. I això passava a desgrat del notable augment que s’havia produït en el suport a l’opció independentista.

Constatàvem aleshores que la majoria de la ciutadania catalana preferia el diàleg, la negociació i el pacte a la ruptura secessionista, és a dir allò que coneixem amb el nom de Tercera Via. La celebració en l’anomenada “jornada de participació ciutadana” del 9-N va confirmar a bastament aquelles previsions nostres. De llavors ençà, tots els sondejos coneguts confirmen i en molts casos fins i tot amplien aquelles dades.

L’última enquesta publicada fins ara sobre aquesta qüestió és la que va donar a conèixer recentment el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), organisme oficial de la Generalitat. Fins i tot el CEO, que sempre havia facilitat a l’opinió pública unes dades d’adhesió a l’opció a favor de la independència molt superiors a les donades tant pel governamental Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) com per diverses empreses privades, per primera vegada constatava que ara és majoritari a Catalunya el rebuig a l’indepentisme.

Allò que el mes de desembre del 2014 encara era per al CEO un empat entre el “sí” i el “no” a la independència de Catalunya, en el seu últim baròmetre, fet entre el 9 de febrer i el 2 de març d’enguany, el rebuig al secessionisme guanya amb claredat, amb quatre punts percentuals de diferència: 48,0% per al “no” i 44,1% per al “sí”.

Hi ha, però, encara més dades interessants en aquest baròmetre. El suport explícit a l’independentisme ha baixat fins al 40%, quan havia assolit la seva millor marca el mes de novembre del 2013, quan va arribar a ser del 48,5%.

L’enquesta del CEO reflecteix també la baixa dels ciutadans que es declaren independentistes i dels qui opinen que la situació econòmica de Catalunya milloraria si fos un Estat independent.

Per si encara no n’hi havia prou, per primera vegada en molts anys la suma d’escons de CiU i ERC en unes eleccions autonòmiques no assolirien la majoria absoluta de 68 diputats al Parlament de Catalunya.

Està molt clar que la hipotèctica suma d’escons independistes queda molt lluny de la majoria reforçada de 90 escons que l’Estatut fixa simplement per a la seva reforma, i fins i tot per a l’aprovació de la llei electoral, i que sembla obvi que hauria de ser exigible per a una hipotètica declaració unilateral d’independència, que d’altra banda està condemnada al fracàs.

Totes aquestes dades són incontrovertibles. El viatge iniciat aquests últims anys en l’anomenat “procés de transició nacional” és, com era de preveure, un viatge al no-res. Ha estat, i encara és, un miratge. Però allò que no és cap miratge és que a la ciutadania de Catalunya, segons totes les enquestes conegudes, som majoria els que creiem que ens hem de dotar de majors i més potents eines d’autogovern. Unes eines que, a més de defensar, protegir i promoure la llengua, la cultura i la identitat plural i diversa de Catalunya, ens dotin també de les dotacions econòmiques necessàries per satisfer les necessitats reals de la societat catalana i enfortir l’Estat del benestar que aquests últims anys ha estat desmantellat.

Tot això ens confirma en la conveniència de continuar tirant endavant el nostre projecte de “La Tercera Via: diàleg i acord”, que va néixer de la necessitat de trobar una sortida realista a l’actual situació d’atzucac o bloqueig en la relació institucional i política de Catalunya amb la resta d’Espanya. Des del catalanisme pluralista, apartidista i integrador, ens vam proposar, i continuem fent-ho, promoure el diàleg com única forma possible per resoldre aquesta situació, i fer-ho, en la mesura en què sigui possible, sense vencedors ni vençuts. És a dir, recuperant allò que històricament ha fet sempre fort el catalanisme: la unitat civil d’un sol poble.

Jordi García-Soler