Es retrocedeix amb seguretat, però s’avança a les palpentes. Com si fossin protagonistes del poema de Mario Benedetti, les forces polítiques catalanes, vacil·lants, s’enfronten a la seva pròpia incertesa. A les palpentes. Davant les estructures clàssiques de partits, la confluència s’ha convertit en la destinació de moda a Catalunya, etapa prèvia imprescindible també per assolir la meta independentista. S’ha imposat per l’últim intent d’Artur Mas abans d’enfrontar-se a les urnes el 27 de setembre, decidit a passar de la seva Convergència -unir-se en un punt- quarantina i amb la reputació en dubte, a una inèdita confluència -coincidir en un mateix fi- amb les entitats sobiranistes. S’ha imposat perquè Oriol Junqueras vol neutralitzar la proposta del president amb una Aliança que, més enllà d’ERC “cusi Catalunya”. I s’ha imposat, sobretot, perquè candidatures ciutadanes com les d’Ada Colau han estat un exitós refugi per als vots dels desafectes al marge de la tirada atribuïda al procés sobiranista.

Llegeix l’article sencer