En afrontar el mal anomenat problema català, fa anys que començo per aquesta premissa: Catalunya és una comunitat humana amb ­consciència clara de posseir una personalitat històrica diferenciada i voluntat ferma deprojectar aquesta personalitat cap al futur mitjançant el seu autogovern, és a dir, mitjançant l’autogestió dels seus propis interessos i l’autocontrol dels seus propis recursos. Si a aquesta realitat se la vol anomenar nació, se l’anomena nació; i, si no se la vol anomenar així, no se l’anomena així; però la realitat serà la mateixa. El nom no fa la cosa. (….)

Llegeix l’article sencer