Artur Mas passarà a la història, com a mínim, per la seva capacitat per desunir els catalans. Hi ha polítics que uneixen fins i tot amb polítiques divisives i n’hi ha que fan exactament el contrari, amb discursos aparentment unitaris produeixen efectes centrífugs. Pujol i Mas, sense anar més lluny. És difícil parlar de Pujol i situar-lo com a referència comparativa amb Mas, a qui va engendrar políticament, va ensenyar-li l’ofici i el va designar successor. Però no hi ha més remei que fer-ho, tot i el gravíssim estigma que pesa encara sobre l’expresident de la Generalitat i la seva família.

Pujol va fer convergir els nacionalistes al voltant d’una sola coalició, que es va assentar al centre de la política catalana i va abraçar des de l’independentisme fins a l’autonomisme, des del liberalisme i la democràcia cristiana fins a la socialdemocràcia. Tot i ser un polític polaritzador, va saber graduar l’abraçada i l’estrangulament en els seus tractes amb l’esquerra, especialment la socialista. Com a resultat de la seva capacitat de pacte amb tots, dins i fora, la UCD de Suárez, el PP d’Aznar i per descomptat el que més, el PSOE de González, va aconseguir que el consens catalanista impregnés la vida catalana sencera i penetrés en tots els partits.

Llegeix l’article sencer