Llegeixo amb gairebé dos anys de retard Recuerdos sin retorno, el llibre en què Daniel Vázquez Sallés, fill de Manuel Vázquez Montalbán, convocava la memòria del seu pare deu anys després de la seva mort, i m’en­vaeix la malenconia pel temps marxat, impossible de recuperar. Jo no vaig formar mai part del cercle més estret d’amistats de Vázquez Montalbán, però el vaig tractar amb regularitat als noranta. Dels meus records amb ell el meu favorit és el del dia que va conèixer Pep Guardiola. Dos bons amics, el madrileny David Trueba i l’aragonès Luis Alegre, em van trucar per convidar-me a un sopar. No era un sopar qualsevol. Era el sopar en què Manolo Vázquez i Juan Marsé coneixe­rien el seu admirat Guardiola, del qual també en David i en Luis eren (i són) bons amics. Per descomptat, no vaig deixar passar l’ocasió: volia ser testimoni d’un moment històric. Vam anar al restaurant Reno, al carrer Tuset. No estic segur de la data, però això devia passar cap a l’any 2000, en tot cas en l’època en què Guardiola esgotava les seves últimes temporades com a jugador del Barça. Tres anys després va morir Vázquez Montalbán i no gaire més tard va tancar les portes el Reno: més malenconia. En aquell temps no hi havia independentisme a Catalunya, així que tampoc existíem els de l’altre bàndol, els que ara som qualificats d’unionistes, dependentistes, espanyolistes… Unionistes com si això fos l’Ulster i desfiléssim amb l’uniforme de l’Orde d’Orange. Dependentistes com suggerint algun tipus de tara o incapacitat. I espanyolistes com si el recel davant els nacionalismes et convertís automàticament en nacionalista del signe contrari. En fi.

Durant la campanya per a la consulta del 9-N, un anunci institucional va treure a passejar la imatge d’uns quants catalans il·lustres, entre els quals Vázquez Montalbán i d’altres que mai en vida no havien ­expressat simpaties pel nacionalisme. M’agradaria saber què hauria pensat d’aquesta manipulació el mateix Vázquez Montalbán, que tant va fustigar el pujo­lisme. I la setmana passada Pep Guardiola va acceptar aparèixer a l’últim lloc de la llista de Mas i Junqueras per a les autonòmiques del proper mes de setembre, cosa que només devia sorprendre els pocs que desconeguessin el seu suport ­reiterat a les mobilitzacions de caràcter independentista que s’han organitzat al llarg dels últims anys.

Guardiola, per descomptat, és molt lliure de donar suport al que vulgui. Però vegem quin és el problema. En una demo­cràcia, les eleccions serveixen perquè la societat opti pel millor projecte polític per als següents quatre anys, però també perquè pugui jutjar la feina de govern de la legislatura anterior. Figurar en una candidatura no és com animar la gent a participar en una cadena humana o una concentració. Figurar en una llista com la de Mas i Junqueras també és donar per bona la gestió de tots dos durant els últims tres anys: beneir, d’una banda, la lamentable gestió del Gabinet d’Artur Mas i, d’una altra, la inexistent oposició exercida pel cap de l’oposició, Oriol Junqueras, que, en comptes de fiscalitzar l’acció de govern, s’ha dedicat a tapar les vergonyes del president (quina millor prova de les seves complicitats que veure’ls ara compartint cartell electoral?).

En un llibre memorable, la italiana Natalia Ginzburg va deixar dit que als fills cal ensenyar-los no les petites virtuts sinó les grans: no l’astúcia sinó la fran­quesa i l’amor a la veritat. Amb la confecció de la seva candidatura, Artur Mas ha demostrat novament que prefereix les virtuts petites a les grans: l’astúcia i no l’amor a la veritat. Perquè amb l’ardit d’amagar-se al quart lloc, darrere de tres persones que no han tingut responsabilitats de govern, el que busca és furtar al debat polític la veritat de la seva gestió.

Astúcia no és res més que habilitat per a l’engany i, en la campanya electoral que comença després de les vacances, Artur Mas, decidit a passar a la història sense despentinar-se, s’ha parapetat molt astutament darrere de Romeva, Forcadell i Casals per no haver de retre comptes per la gestió d’aquests tres anys. Per exemple, per l’enorme nyap d’Aigües Ter Llobregat, o per la liquidació a preus de saldo del patrimoni immobiliari de la Generalitat, o pel ridícul que s’ha fet i es continua fent amb el projecte de BCN World, o pels ­milions dilapidats en la grotesca aventura de Spanair, quatre barrabassades de les quals ni el més cínic s’atreviria a culpar el Govern central. En fi, en fi.

Però no he explicat com va ser aquell ­sopar de fa ja quinze anys. Hi va haver ­rialles, hi va haver anècdotes, i el que més recordo és que la conversa va seguir el camí habitual en les trobades entre futbo­listes il·lustrats i escriptors: els escriptors insistint a parlar de futbol, el futbolista intentant desviar el tema cap a la literatura. Va ser una nit feliç perquè no podia ser de cap altra manera: l’admiració que els uns i els altres es professaven no ho hauria ­consentit.