En la seva primera entrevista a fons  després de la dilució de 37 anys de matrimoni amb CDC, el president d’Unió lamenta que Artur Mas, «cridat a una missió històrica més poètica que cap altra cosa», empenyi Catalunya al desastre: «inestabilitat» i «un tripartit d’esquerres».

-¿Quina conclusió va extreure de les entrevistes de dimecres passat amb Mariano Rajoy i Pedro Sánchez?

-Aquestes reunions posen en relleu l’eix de la posició d’Unió: sense diàleg, pacte i transacció no hi ha solució per a Catalunya. No s’ha dialogat prou ni prou bé, per culpa dels uns i dels altres. No es pot anar a fets consumats.

-¿Però quin diàleg? Rajoy obre la porta a la reforma constitucional i se’n desdiu a continuació… 

-El PP no volia obrir el meló constitucional en vigílies electorals. Ho va fer amb la boca petita i va rectificar al veure que podia perjudicar el seu discurs davant les catalanes i les generals, que és situar el PSOE com una formació feble en la defensa de la unitat d’Espanya. Però en la pròxima legislatura, encara que no existís la qüestió catalana, s’hauria d’assumir seriosament el risc de modificar la Constitució, acotant els àmbits de la reforma. S’ha de corregir dèficits democràtics i afrontar qüestions com la territorial.

-Obrir el meló constitucional no tindria per què ser, necessàriament, beneficiós per a Catalunya.

-Sí, saps com l’obres però pots acabar tancant-lo pitjor. Per això defenso que canviar el Títol VIII de la Constitució no resoldrà el tema català, que mereix una atenció particularitzada mitjançant una disposició addicional que reconegui el fet nacional català, de la qual es derivin consideracions sobre la llengua, la cultura i el finançament.

-¿Veu factible que algun dia Espanya permeti a Catalunya celebrar un referèndum legal i vinculant sobre la independència, com a Escòcia?

-No, però haurien d’intentar-ho. Ara per ara ho veig molt lluny.

-¿Quines complicitats trobaria a Europa la independència catalana?

-L’article 4 del Tractat de Lisboa no la contempla, perquè parla de la integritat territorial dels estats membres. I la voluntat política dels dirigents europeus tampoc passa per acceptar la independència de Catalunya, que alimentaria la mateixa reivindicació als seus països.

-Al seu parer, ¿quins efectes tindria per als catalans la independència, en confrontació amb l’Estat?

-Molt negatius, i els mitjans públics haurien de plantejar aquest debat en lloc de banalitzar els efectes de la independència. Aquesta setmana el líder de l’Assemblea Nacional Catalanaha reconegut -encara que després l’han fet rectificar- que una Catalunya independent quedaria temporalment fora de l’euro. ¿Sap què significa això? Que per tornar a entrar a l’euro fa falta el suport unànime de la resta de socis. ¿Sap que els catalans tenim un deute privat superior a la mitjana espanyola i un important deute públic? ¿Com el pagarem? Sense el suport del BCE, ¿on obtindran fons La Caixa i el Banc Sabadell per finançar les empreses catalanes? ¿Saben Jordi Sànchez i Junts pel Sí què significaria per als pagesos catalans sortir de la Política Agrària Comunitària? Dit això, a Espanya fingeixen que la independència seria un problema només per a Catalunya, que ho seria, però també per a Espanya i per a la UE.

-¿Com respondria l’Estat?

-Una declaració unilateral d’independència solament tindria efectes negatius. El procés autonòmic no és irreversible. Alimentar la visceralitat de la dreta castellana portarà conseqüències, sense necessitat de ressuscitar Aznar, com fa Junts pel Sí. El 27-S no comportarà la independència, sinó una Catalunya inestable, amb un tripartit d’esquerres entre la CUP, ERC i Catalunya Sí que és Pot. Només unes mostres: Romeva va considerar «irrellevant» qui presideixi la Generalitat;  Junqueras va dir que en polítiques socials ERC està més a prop de la CUP que de CDC; Comín va afirmar que les polítiques socials de Junts pel Sí són les del tripartit; i Llach va assegurar que Catalunya Sí que es Pot no és el seu adversari. No hi ha persona amb dos dits de front que confiï el seu futur a aquesta llista.

-Si tan serioses eren les diferències d’Unió amb Convergència, ¿per què no van trencar abans?

-No discrepàvem sobre una consulta legal; la consideració sobre la il·legalitat del 9-N es va produir després, amb la sentència del Constitucional. És veritat que vam acompanyar CDC un temps. ¡I millor, eh! Perquè, si no, el que passa ara hauria passat abans. Quan Convergència s’ha rendit al full de ruta independentista d’ERC hem dit prou. Vaig advertir Mas del greu error que suposava deixar el timó, el calendari i l’agenda política en mans d’ERC i de certa societat civil, la independentista. I vaig ser martiritzat per això. Vam resistir mentre l’objectiu era una consulta legal, però al rendir-se CDC al full de ruta independentista d’ERC vam dir prou.

-Cosa que ha passat factura a Unió. 

-Era inevitable, i ha sigut dur i dolorós. Però hem treballat molt: vam fer la consulta, allà on ha cessat un comitè local o un dirigent n’hi ha un altre de nou, vam fer una convenció programàtica i tenim un gran programa electoral…  Aspirem a ocupar l’espai electoral que sempre va ocupar CiU, que ara pateix una gran orfandat política. Qui ha votat tota la vida CiU ara crec que hauria de votar Unió. Entre tanta boira, banalitat i irracionalitat, el més fàcil és deixar-se portar pel corrent. És molt més incòmode anar contracorrent. Però hi ha moments en la història d’un país, quan el corrent arrossega el país a un mal destí, en què s’ha d’anar contracorrent.

 -¿Quin objectiu té Unió per al 27-S?

-Estar-hi, tenir-hi veu i, a partir d’aquí, les coses aniran a millor. Pensi que acabem d’aparèixer com a marca electoral. Alguns, com el PSC o nosaltres, potser no tinguem un paper brillantíssim la nit electoral, però estem cridats a jugar un paper importantíssim en la reconstrucció de Catalunya com un sol poble. S’han truncat la unitat política i la cohesió social, aquella idea que va defensar Pujol de Catalunya com un sol poble. Això s’ha de reconstruir, i Unió ho farà tingui tres, cinc o deu diputats.

-En una cita presentada com a plebiscitària, davant de Junts pel Sí no hi ha una majoria homogènia. ¿Amb qui s’entendrà Unió?

-No formarem part de fronts ni de blocs; aniria contra la nostra història. Tampoc defensem el procés d’independència d’ERC i CDC, evidentment. De plebiscitàries, legalment, no ho són. Admeto que políticament Junts pel Sí hi vol donar aquest sentit, i no podem ignorar que part del debat polític anirà per aquí, però amb set candidatures aquesta lògica es trenca. És cert que la resta de partits no podrem conformar un Govern alternatiu, però és que això tampoc seria bo, perquè també portaria inestabilitat. La situació serà molt complicada i tindrem una Catalunya inestable i ingovernable amb un Govern d’esquerres.

-¿I noves eleccions?

Sí, molta inestabilitat, i no descarto un altre avançament electoral.

-¿El seu últim contacte amb Mas?

El 19 de juny.

-¿Com descriuria l’evolució política del president?

–Equivocadament, se sent cridat a una missió històrica més poètica que cap altra cosa, i això portarà el país a una situació desastrosa. Però, encara que mai hem sigut amics i som molt diferents, li tinc un afecte respectuós, i crec que ell a mi també.

-Vostè fa 41 anys que està en política. ¿No s’ha plantejat retirar-se?

-Moltes vegades, i he estat a punt de fer-ho, però en l’actual situació, sense creure’m salvador de res, crec que puc i he d’aportar coses. De moment, tanco la llista de Ramon Espadaler, que és un gran candidat, segueixo presidint el partit i seré el primer a donar la cara el 27-S, sobretot si les coses van malament.

-¿Encapçalarà la candidatura d’Unió a les generals?

-Déu dirà, vés a saber. Dependrà de com quedi el mapa polític. Tot és tan incert…