Després de 30 anys de domini aclaparador del PP i d’anticatalanisme militant, el socialista Ximo Puig, en aliança amb Compromís, governa la Generalitat valenciana. S’obre la possibilitat que TV-3 es pugui tornar a veure a València. El mateix passa a Mallorca. La socialista Francina Armengol es converteix en presidenta, expressa la seva intenció de tornar a participar en l’Institut Ramon Llull, que va abandonar el PP, i anuncia el final del trilingüisme a l’escola, aquell invent de José Ramón Bauzá l’única intenció real del qual era relegar el català.

I en això arriba el conseller de Justícia de la Generalitat, Germà Gordó, i desperta els dimonis dels Països Catalans a l’afirmar a la Universitat Catalana d’Estiu que la Constitució de la hipotètica Catalunya independent seria «lògic» que preveiés l’extensió de la nacionalitat catalana als habitants de la «Catalunya Nord, la Franja de Ponent, les Illes i el País Valencià, perquè la construcció d’un Estat no ens ha de fer oblidar la nació completa». (Entre parèntesis: expliquen que quan Tarradellas sentia això de «les Illes», així, sense cognom, sempre preguntava amb conya: «¿Quines Illes?»). Anteriorment, la vicepresidenta valenciana, Mònica Oltra, ja havia recomanat a l’ANC que estudiés geografia, arran de la inclusió de la Comunitat Valenciana entre les comarques de Catalunya a la Via Lliure de la Meridiana.

Més enllà que tanto Gordó com l’ANC identifiquin la nació amb la llengua, una idea pròpia del romanticisme alemany que és millor oblidar, el cas del conseller és més greu perquè representa la institució encara que parli en l’atmosfera independentista de Prada de Conflent. ¿Es pot donar un nyap més gran que ressuscitar l’irredemptisme dels Països Catalans quan hi ha expectatives de millora de les relacions amb València i Mallorca? ¿O és que en l’aposta per la independència ja no importa res? I encara sort que Gordó era «el moderat».