Què és el més important que ha passat a Espanya els últims anys? Per mi, la ruptura del bipartidisme imperfecte que ha governat la vida política espanyola durant les darreres tres dècades i mitja. Aquell bipartidisme va ser vigent a tots els nivells de govern, tant el nacional com l’autonòmic i el local.

Aquesta fallida feia anys que s’apreciava a les enquestes d’opinió. Concretament des del 2010, quan va sorgir el malestar social amb les polítiques econòmiques d’austeritat. Com que la factura de la crisi del deute repercutia sobre la població més dèbil, les retallades de despeses socials i l’augment d’impostos van provocar un fort i ampli sentiment d’injustícia i d’indignació amb les polítiques que aplicaven els partits tradicionals.

Quan van arribar les primeres elec­cions posteriors a aquelles polítiques, els votants van traslladar aquest sentiment d’injustícia a la vida política donant suport als nous partits i trencant el bipar­tidisme. Primer van ser les eleccions ­europees; després, les municipals i les auto­nòmiques. I, amb tota probabilitat, pas­sarà el mateix a les eleccions catalanes del 27 de setembre i a les generals de la tardor ­que ve.

Aquesta ruptura del bipartidisme polític és equivalent al que passa quan es liberalitza un mercat de béns o serveis. Penseu, per exemple, en el que va passar amb la liberalització de les telecomunicacions. Entren al mercat nous proveïdors aprofitant les preferències insatisfetes de molts consumidors. Al cap d’un temps, l’estructura del mercat acostuma a quedar formada pels dos antics duopolistes, però amb una quota menor, i dos de nous que s’han consolidat amb una quota relativament alta. Probablement això és el que passarà també al mercat polític espanyol.

Quins són els beneficis i els riscos d’aquesta obertura del mercat po­lític?

Els beneficis polítics ja es comencen a veure. La ruptura del bipartidisme ha permès al sistema electoral recollir millor les preferències dels votants. Probablement els processos decisionals faran que les polítiques també responguin millor a aquestes preferències. Si és així, veurem una millora de la democràcia i de la qualitat de les polítiques públiques.

Hi ha altres beneficis del nou sistema multipartidista. Us heu fixat que d’ençà que el malestar social ha trobat veu política han desaparegut les manifestacions i concentracions dels carrers?

Però també hi ha riscos. Vénen de la por que les coalicions de partits que a partir d’ara seran necessàries per formar majo­ries acabin provocant inestabilitat de govern, perjudiquin la seguretat jurídica i desequilibrin els comptes públics.

La por del desequilibri financer té fonaments racionals. En la mesura que les negociacions per formar una coalició facin que els pressupostos públics sumin les propostes dels diferents grups sense límit de despesa, el dèficit dels comptes públics i l’endeutament estan assegurats. Tot i que cal no passar per alt que de desequilibris d’aquests n’hi ha hagut també amb governs de majoria absoluta.

Com es poden conciliar els beneficis d’una democràcia millor a l’hora de recollir les preferències dels ciutadans amb els riscos de la inestabilitat política i del desequilibri dels comptes públics que les coalicions de partits po­drien implicar? Hi ha dues possibles solucions.

La primera és modificar la llei electoral per exigir un mínim relati­vament elevat de vots per obtenir regidors i diputats. I donar una prima d’escons a la llista més votada. O també introduir el mecanisme d’una segona volta. Aquestes fórmules funcionen a molts països de llarga tradició democràtica. El problema és que, en el nostre cas, amb aquesta fórmula es tornaria a retallar la capacitat del sis­tema electoral per recollir les preferèn­cies socials.

La segona solució és la fórmula ho­landesa. Des de les acaballes de la Segona Guerra Mundial, Holanda ha estat el país europeu amb més partits po­lítics. Això els ha obligat a desenvolupar una cultura de coalició i consens. Però, alhora, han creat una sèrie de mecanismes i institucions independents de control pressupostari que obliguen els partits que formen coalició a respectar l’equilibri ­financer.

Espanya acaba de crear una institució d’aquesta mena. És l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal. Va ser una de les condicions que van introduir les autoritats europees i l’FMI al paquet de mesures per avalar el rescat bancari. Tot just ha començat, però és encoratjador que funcioni. Té la responsabilitat d’avaluar les projeccions pressupostàries dels governs -central, autonòmic i local- i forçar-los, mitjançant el diàleg institucional i la informació publica, a mantenir l’estabilitat financera. Institucions com aquestes poden aconseguir conciliar una democràcia millor amb la governabilitat i el compliment de l’estabilitat pressupostària.

El temps dirà quina de les dues fórmules s’acaba imposant a Espanya.