El 19 d’agost, i tot i el ple sobre l’aprovació de l’ajuda a Grècia, la política espanyola es nota estiuencament pacificada. Més a Euskadi, on ETA és cada dia un record més llunyà i Iñigo Urkullu insinua que Artur Mas peca d’aventurer i que el PNB ja va rectificar fa temps l’error Ibarretxe. És clar que això ho diu arrecerat rere el concert basc i convé  recordar que els predecessors d’Oriol Junqueras es conformaven amb una cosa menys crematística com l’Estatut que va sortir del Parlament (l’anterior al pacte Mas-Zapatero).

Però hi ha fets que indiquen que la política pateix una accelerada pèrdua de matèria grisa. La democràcia europea és resultat de la confrontació-cooperació de la dreta i l’esquerra. Sobretot dels liberals i democristians, per un costat, i els socialdemòcrates, per l’altre. Això va crear el model europeu que ara tots defensen (o enyoren) encara que alguns critiquen -sense pietat i amb poca consistència- els que el van construir.

En això certa dreta i certa esquerra competeixen pel premi a l’estultícia. He subratllat sovint que molta dreta és patològicament obtusa, per exemple respecte a Catalunya. Però aquests dies la indigència d’alguna esquerra em deixa atònit.

El més aparatós i transcendent és el vot d’Izquierda Unida (Alberto Garzón, autopresentat com a renovador) contra l’ajuda espanyola a Grècia de 10.146 milions d’euros (la part que ens toca del tercer rescat europeu de 86.000 milions). Tot és opinable, però votar contra el rescat que el Govern grec de Syriza (després de múltiples errors) ha hagut d’implorar als altres 18 països de l’euro és de manicomi (dels d’abans). ¿Què pretén IU? ¿Fer causa comuna amb els democristians alemanys de dretes perquè Grècia es quedi sense el crèdit i hagi de declarar-se en fallida? ¿Agreujar les condicions de vida dels grecs perquè facin la revolució? ¿Castigar Tsipras per no haver portat la seva bogeria fins al final i no haver-se llançat al precipici? ¿Quedar bé davant no sé qui sabent que l’ajuda s’aprovarà amb els vots del PP i el PSOE?

En aquest cas, la posició de Podem, que ha dit que hi hauria votat a favor, sembla més raonable. I Garzón ha arrossegat no solament Joan Coscubiela (tot i que ICV no és IU), sinó Esquerra Republicana. Incomprensible.

Un altre fet patològic és el de Compromís, del qual alguns amics valencians em diuen que -amb un PSOE castigat i avariat- és l’autèntica opció de protesta amb futur contra la dreta de Paco Camps, Rita Barberá i Eduardo Zaplana. Francament, si l’autenticitat és prohibir la programada actuació al festival de música Rototom de Benicàssim d’un cantant jueu americà perquè s’ha negat a fer unes declaracions prèvies sobre l’actuació d’Israel a Palestina, em sembla que Compromís no és el futur, sinó un perillós  salt enrere. De bojos n’hi ha a tot arreu i almenys aquí s’ha rectificat amb més rapidesa que la Inquisició contra Galileu. Però targeta groga a la ultraactiva Mónica Oltra, que ha estat callada massa hores davant un intent d’estalinisme cultural.

Però Catalunya és Espanya (almenys, de moment) i la petició de Jordi Sànchez, que pretén ser un intel·lectual per sobre dels partits, d’una «moratòria electoral» la tarda de l’11-S -el primer dia de campanya electoral- em sembla un altre disbarat descomunal. L’Assemblea Nacional Catalana recolza Artur Mas perquè convoqui eleccions el 27-S i la campanya comenci l’11-S i després vol que la tarda d’aquell dia hi hagi una «moratòria electoral» per no perjudicar el caràcter unitari de la seva manifestació. El tan espanyol «yo me lo guiso y yo me lo como».