El pròxim president de la Generalitat no serà Oriol Junqueras. I el seu partit, ERC, ho té coll avall. La política catalana dels darrers temps és d’allò més original. Per exemple, ha tingut durant dos anys un cap de l’oposició que donava suport al govern. Això s’ha vist a pocs països. A Guinea Equatorial, per citar un cas proper, on partits suposadament opositors votaven sempre a favor del president, el dictador Teodoro Obiang.

L’última innovació de la política catalana és que un dels candidats que tenia més opcions a presidir la comunitat ha renunciat a fer-ho tot i presentar-se a les eleccions. Per què? Quan ho he demanat a amics i amigues que militen a ERC m’han dit que l’actual president, Artur Mas, de qui depenia la capacitat de convocar eleccions, el va convèncer sota amenaça. Quina amenaça? Que si no es presentava en una llista conjunta, i per darrera d’ell, no convocaria les eleccions fins d’aquí a un any.

I va acceptar. És a dir, Junqueras concorre a les eleccions del 27 de setembre de la mà d’un candidat que l’ha convençut mitjançant xantatge. Artur Mas està acostumat a col·laborar amb socis amb els quals té mala relació. Durant anys, ell i Josep Antoni Duran Lleida han conviscut a CiU malfiant-se l’un de l’altre.

Oriol Junqueras no estava acostumat a aquesta forma de fer política. La vida a ERC ha estat relativament tranquil·la des que ell n’és el president. Potser no estava preparat pel xantatge conjunt de Mas, Òmnium, ANC i AMI. Potser es va acovardir. Es va sentir sol.

Diuen que a la sortida de la reunió al Palau de la Generalitat on va renunciar a presidir el pròxim govern català es va tancar en una habitació i es va desfogar plorant una bona estona. La seva justificació –assumida pel seu partit per aclamació, no per votació democràtica- va ser que era un sacrifici que calia fer per Catalunya. Millor dit, per la independència de Catalunya.

Si després del 27S els números no li quadren a Mas, tornarà a sotmetre’l a xantatge? Es repetirà la cadena de submissió i plors?

Els professors de Ciència Política de tot el món tenen a Catalunya una experiència inèdita per estudiar a fons. Els de Psicologia Clínica, també.