En la cita electoral autonòmica o plebiscitària (segons s’interpreti) del 27-S els electors estarem sotmesos a més incerteses del normal, en les ja més de trenta eleccions democràtiques a què els catalans hem estat convocats des de la transició per exercir “la nostra dignitat democràtica”.

I encara bo que en les últimes dates els agrupats en la llista de Junts pel Sí handeixat enrere les seves disparitats per reconèixer que si guanyen les eleccions el seu candidat a la presidència de la Generalitat serà Artur Mas i no Raül Romeva o Oriol Junqueras, com semblava possible. Això posa l’actual 129è president de la Generalitat de Catalunya davant els altres aspirants al càrrec, com Ramon Espadaler per Unió Democràtica de Catalunya, Miquel Iceta pel PSC, Xavier García Albiol pel Partit Popularcatalà, Lluís Rabell per Catalunya Sí que es Pot, Inés Arrimadas per Ciutadans i Antonio Baños per la CUP.

Ja sabem que els electors que donin suport a la llista de Junts pel Sí estan preocupatsfonamentalment per avançar cap a la independència de Catalunya. Però avançar cap a la independència sota la batuta d’un candidat o d’un altre no es pot considerar indiferent, com semblava indicar-se amb la indefinició sobre el candidat a la presidència de la Generalitat, com a conseqüència de l’heterogeneïtat ideològica dels components de la llista de Junts pel Sí, en què figuren polítics d’orientacions que van des de comunistes fins a liberals segons els paràmetres del Parlament Europeu en què han figurat o figuren els mateixos candidats o els seus segons.

Encara pensant en el comú objectiu in­dependentista de la llista Junts pel Sí es constata que hi ha discrepàncies fonamentals respecte a la rapidesa amb què s’hauria d’encarrilar el procés transitori cap a la independència, la manera com s’haurien de formalitzar els contactes amb Madrid i amb Brussel·les per “desenganxar” i quin hauria de ser el projecte de governança que hauria de presidir el futur d’una Catalunya independitzada de la resta d’Espanya.

Catalunya ja ha experimentat les tensions i els augments de despesa pública que es van produir en etapes de governs de coalició amb consellers de diferent adscripció polí­tica que escontrolaven els uns als altres, però fins ara no s’havia produït una situació en què el potencial elector d’una determinada llista no sabés l’orientació política que aquesta llista se­guiria.

Això és una deformació de la democràcia de tanta importància que fa sorgir dubtes respecte al fet que una Catalunya inde­pendent tingués un projecte de govern millor que l’avui existent per molt que elprojecte sobiranista aglutini les queixes respecte a “Madrid” com a “enemic exterior” presumptament responsable de tots elsnostres mals.