Les eleccions de diumenge han sembrat d’incògnites i de camps de mines la política catalana i espanyola. També han plantejat moltes paradoxes. Una d’aquestes contradiccions és que el president en funcions, el president del business friendly , depengui per ser investit, per governar i per continuar endavant amb el procés, d’un partit, la CUP, que es declara anticapitalista i que els dies de campanya va llançar una proclama contra els bancs amb un “bon vent i banca nova”. No sé si serviran gaire aquelles abraçades entre David Fernández i Artur Mas.

La situació que viu Catalunya és de tanta complexitat que les anàlisis són necessàriament parcials i incompletes. Només faltava que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya cités a declarar com a imputat Artur Mas i la que era la seva vicepresidenta, Joana Ortega, i la seva consellera Irene Rigau. El tribunal vol saber si els alts càrrecs van estar implicats en la consulta del 9 de novembre del 2014 en què van participar 1,8 milions de catalans. És una decisió judicial amb una forta càrrega política que implica una notable precarietat del funcionament de les institucions democràtiques. El ministre de Justícia espanyol, Rafael Catalá, estava al corrent de la ­situació perquè va afirmar que no s’havia cursat abans l’ordre de compareixença perquè s’estava en campanya electoral.

El Govern de Rajoy va abandonar un acostament a una solució política al problema plantejat per les manifestacions que el president Mas va fer seves des de la Diada de l’any 2012. Mas no va saber llegir bé el significat polític de totes les concentracions po­pulars i quan ha tret les urnes ha anat ­perdent vots progressivament fins diumenge passat.

Rajoy ha utilitzat la llei pura i dura com a única resposta a un conflicte que té arrels històriques, emocionals, culturals, polítiques i socials. El rebuig d’Espanya en una part important de la societat catalana s’ha analitzat amb massa frivolitat per les forces polítiques que campen per Madrid. Algú s’hauria de preguntar per què a Girona, la província més rica i més pròspera de Catalunya, l’independentisme ha obtingut els resultats més contundents.

Rajoy i Mas no han parlat durant tot aquest temps perquè no han volgut i ­perquè no els ha interessat. Han pensat que la ruptura del diàleg alimentava els seus propis electorats, i que com més ra­dical semblés la seva confrontació més ­asseguraven la fidelitat dels seus votants.

Artur Mas ha comprovat que no és així. I, possiblement, Mariano Rajoy ho experimentarà abans de Nadal. Això em porta a pensar que el contenciós o el conflicte entre Catalunya i Espanya no el podran abordar ni Rajoy ni Mas. No han sabut, no han volgut o no ho han pogut fer. Així de senzill. Els ha faltat aquella visió que tenen els estadistes.

La citació del TSJC coincidirà en plenes negociacions sobre la investidura del nou president. Els números no li surten a l’híbrida llista encapçalada per Raül Romeva, que, curiosament, ha adoptat el protagonisme que li correspon des del punt de vista formal però que estava reservat per a Artur Mas l’endemà de les eleccions. La roda de premsa dels tres pesos pesants de Junts pel Sí era dirigida dilluns per Romeva, amb una certa complaença d’Oriol Junqueras i amb un somriure mústic i desconfiat d’Artur Mas. Són les coses que passen quan se simula presidir una candidatura com a número quatre d’una llista tan heterogènia.

Antonio Baños, el cap de la llista dels deu diputats de la CUP, és el personatge del moment. L’altre dia al programa de Josep Cuní ens va dir que, per fi, tindria un sou fix perquè fins ara era simplement periodista. Aplaudiments al plató.

És una cara amable però igualment radical de la CUP. Insisteix que no votarà la investidura de Mas per les retallades, la corrupció i els pactes amb el PP. Tampoc no donarà suport a la declaració unilateral d’independència perquè no és majoritària en vots. Queden algunes setmanes fins al 26 d’octubre. La política ho admet tot, s’ho empassa tot i, si cal, ho canvia tot. Però el poder personal cau del pedestal quan algú veu una alternativa possible. Seria un inesperat final per a Artur Mas, que ara s’enfronta a la justícia per haver col·locat les urnes en un simulacre de referèndum. Desproporcionat. Però ha estat ell qui ha impulsat el procés sense majoria parlamentària, cosa que ha desballestat CDC, ha destruït la coalició de CiU, ha afavorit indirectament que Ciutadans, aliens i contraris al catalanisme polític, sigui la segona força del Parlament. Ha trencat ponts amb Espanya i no n’ha construït cap amb Europa. Ha deixat un país amoïnat per la incertesa sobre el futur. La seva llista ha guanyat les eleccions i, si es conserven els pactes, hauria de ser el candidat de Junts pel Sí. Però Baños i els cupaires mantenen la seva negativa. Pot passar de tot les properes setmanes. Hi haurà més manifestacions, això sí. Però convindria que es dediqués un cert temps i esforç a governar.