• La imputació de Mas mostra l’error de judicialitzar un conflicte polític

Quan un problema polític es judicialitza, augmenta el perill que la incapacitat de canalitzar-lo amb sensatesa amplifiqui la metxa del conflicte plantejat. En aquest terreny entra la decisió de citar a declarar el president de la Generalitat i dues de les seves col·laboradores —una de les quals, Joana Ortega, ni tan sols està ja en el càrrec i forma part d’Unió, partit que ha trencat amb el d’Artur Mas— per una querella instada des de la Fiscalia. Una vegada acceptada a tràmit, algun dia havia d’arribar el moment de citar Mas, i aquesta fase es produeix en un moment políticament inoportú.

Sabem que hi ha raons més que sobrades per dubtar de Mas, que va llançar la consulta del 9 de novembre de 2014 sobre si Catalunya havia de constituir-se en Estat i si aquest Estat havia de ser independent, malgrat la prohibició dictada pel Tribunal Constitucional. Aquest òrgan l’hi havia vedat en observar que Mas s’emparava en la discutible legalitat fabricada ad hoc pel Parlament de Catalunya. El president es va obstinar en la pseudoconsulta i la va presentar amb tanta desimboltura que va intentar fer-la passar per poc més que una enquesta a 5,4 milions de catalans (en la qual no hi va participar ni la meitat).

No obstant això, el contenciós no es pot deixar únicament ni principalment en mans de juristes. El Govern fa massa anys que s’escuda darrere d’una línia de defensa genèrica de la Constitució i de la llei, la qual cosa l’ha portat a rebutjar totes i cadascuna de les iniciatives de la Generalitat, sense plantejar cap alternativa. El desafiament de la institució presidida per Mas exigia tant una condemna política contundent com una resposta creativa i pragmàtica. Deixar-ho tot en la imputació del president i d’altres persones del seu equip de govern assenyala l’error de base comès en judicialitzar una qüestió nítidament política.

Les raons d’inoportunitat són evidents. La imputació de Mas, formalment decidida pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), es produeix pocs dies després de la victòria electoral aconseguida per la candidatura en la qual figurava. I a més s’anuncia en un moment en el qual Mas afronta serioses dificultats per fer-se reelegir, atès que la seva llista no ha aconseguit majoria absoluta i necessita el suport d’una força externa tan peculiar com és la CUP. En aquest moment de debilitat, l’efecte de la imputació del president en funcions és una pilota d’oxigen per a qui, en cas de ser condemnat, quedaria inhabilitat per a l’exercici de càrrec públic. Encara que també configuri la seva candidatura com una proposta encara més problemàtica.

Si algú pretenia fer entrar Mas en el martirologi per la independència de Catalunya, està en condicions d’aconseguir el seu objectiu, en un moviment similar al protagonitzat per Jordi Pujol quan es va fer aclamar per desenes de milers de persones el 1984, que van rebutjar la querella presentada contra ell per l’assumpte de Banca Catalana (el mateix dia en què va ser reelegit president de la Generalitat).

La querella contra Mas ha romàs nou mesos en guaret fins a la imputació. I el perquè d’aquest ús dels temps no l’han explicat els jutges, ni tan sols la Fiscalia. Amb indiferència total cap a la separació de poders i sense guardar si més no les aparences, ha estat el ministre de Justícia, Rafael Catalá, el que ha atribuït al TSJC la intenció d’haver esperat a la celebració de les eleccions. Al despropòsit general de judicialitzar la política s’hi afegeix així la del poder executiu ficant el nas on no li correspon, en el context d’una querella forçada des del Govern espanyol —i que va ser el detonant de la dimissió del llavors fiscal de l’Estat, Eduardo Torres Dulce—. Despropòsit rere despropòsit.