Amb aquesta victòria agredolça, amb aquesta derrota que no declara vencedors, amb aquesta contradicció instal·lada als carrers i aquestes tristes batalles de banderes al balcó, ahir Catalunya es va despertar amb la sensació de ser, més que mai, un país amb dues mirades. Una amb la vista fixada en un horitzó d’independència. L’altra observant una Espanya que alguns volen diferent i uns altres inamovible. Durant els últims cinc anys, les mirades han anat divergint fins tornar-se antagòniques. Les emocions s’han desbordat al mateix ritme que l’acció de govern de la Generalitat s’estancava fins a tornar-se irrellevant. Mentrestant, el Govern de Rajoy, com el nen que es tapa la mirada amb les mans, s’ha negat a assumir la realitat que les urnes ja li han escopit: una majoria absoluta independentista.

S’acosten mesos convulsos. Hi ha massa peces sobre el tauler per endevinar el desenvolupament de la partida. Però més enllà que Artur Mas aconsegueixi o no ser novament president, de les conseqüències de veure’l fora del procés, que el full de ruta s’acceleri o s’estanqui segons qui guanyi el pols entre els diferents corrents sobiranistes, el gran dubte és què passarà amb aquestes dues mirades. Només un monstre de dos caps pot contemplar dures ribes oposades. Impossible avançar si Catalunya no es mira a si mateixa en tota la seva plenitud. Impossible avançar si el Govern espanyol segueix deliberadament cec.