Dos dies després del 27-S, el Tribunal Supe­rior de Justícia de Catalunya (TSJC) va citar ahir a declarar Artur Mas, president de la Generalitat, com a imputat en la causa de la consulta independentista del 9-N del 2014. Mas haurà de comparèixer el 15 d’octubre. Dos dies abans han estat convocades pel mateix organisme i amb un propòsit semblant Joana Ortega, exvicepresidenta de la Generalitat, i Irene Rigau, consellera d’Ensenyament.

La querella, presentada al seu dia pel fiscal en cap ­català, obeint ordres precises de la Fiscalia General de l’Estat, encapçalada aleshores per Eduardo Torres-Dulce, recull la presumpta comissió de delictes de desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació de funcions. Tots estan relacionats amb la consulta del 9-N. Es tracta de delictes que poden comportar diferents penes d’inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics, per períodes compresos entre els tres mesos i els deu anys.

La notícia divulgada ahir va caure com una pedra en un llac al qual prèviament se n’hi han llançat d’altres: va causar noves ones sobre una superfície ja agitada. El ministre de Justícia, Rafael Catalá, va considerar lògic que la instrucció del cas segueixi el seu curs. I després va voler dissipar sospites d’intencionalitat política ­dient que no es va imputar abans Mas per no inter­ferir en la campanya del 27-S. Era una manera, potser ­involuntària, d’admetre que els ritmes de la justícia són influïbles.

A Catalunya, el coneixement de la providència del TSJC va suscitar el rebuig unànime de les forces independentistes, que van trobar-hi munició per al seu argumentari polític. El líder d’ERC la va interpretar com una prova més, segons el seu parer, de la peremptòria necessitat d’assolir la independència. Líders de la CUP van descobrir-hi noves raons per cridar a la desobediència. I en formacions com Unió, partidària del diàleg i refractària a les decisions unilaterals, es van qualificar les imputacions de “gravíssim error”. Mentrestant, en l’altre extrem de l’arc parlamentari sorgit del 27-S, el cap de llista del PP va aplaudir les tres citacions, i només va lamentar que no s’hagués produït abans.

No direm res aquí del fet que la justícia segueixi el seu curs. Això és sempre desitjable i, en última instància, és una garantia per a la convivència. Una altra cosa és que a Espanya s’hagi sol·licitat i obtingut des de la política, amb massa freqüència, l’auxili judicial. I no qualsevol auxili, sinó el procedent de les més altes institucions de l’Estat, per cobrir-se en afers que requerien la més exquisida habilitat política. Aquesta inclinació a buscar solucions judicials per a afers polítics constitueix un error de base, que rarament augura bons resultats. Com tampoc no els auguraven les particulars i successives interpretacions de la legalitat que s’han fet aquí per seguir endavant amb el procés so­biranista. És cert que el seu propòsit era polsar l’opinió popular mitjançant consultes, atesa la negativa del ­Govern central a patrocinar-ne una amb tots els requisits. Però també ho és que, en convocar-les, les auto­ritats cata­lanes s’han mogut en els límits legals. Cap d’aquests ­camins, ni el triat pel Govern central ni l’escollit pel Govern de Catalunya, no ens sembla el més pertinent. La política és diàleg, negociació i pacte, no ens cansarem de dir-ho. I només per aquest camí es pot arribar a ­solucions acceptables per les parts i satisfactòries per a la ciutadania.