• Cal delimitar el mapa polític i recuperar el consens constitucional

De la confusió no en pot sortir la llum. Les urnes sempre són útils per aclarir quines són les autèntiques opcions democràtiques, però d’una convocatòria electoral confusa no podia sortir-ne un panorama clar. Els 62 escons que ha obtingut Junts pel Sí, a sis de la majoria per governar amb estabilitat i a un de la majoria presidencial per a la investidura, serien suficients en un Parlament normal, on sempre apareixerien els escons complementaris del camp moderat per sostenir l’Executiu. No és així al Parlament que ha sortit de les eleccions del 27-S, en el qual la força que complementa de forma gairebé natural aquesta majoria insuficient és ni més ni menys que la CUP, per la qual no n’hi ha prou amb trencar amb Espanya sinó que vol estendre la ruptura a la UE, l’OTAN i fins i tot al sistema capitalista, i inhabilitar així conjuntament qualsevol eventual comprensió del procés sobiranista des de l’esfera internacional.

Catalunya es troba abocada des del 27-S a la fragmentació, la inestabilitat i la ingovernavilitat. La tasca de demolició a la qual s’ha lliurat Artur Mas arriba ara a la seva mateixa figura com a timoner del procés independentista, qüestionada pels seus socis en la independència, ja sigui dins de la coalició, ja sigui en la força complementària més extremista que és la CUP. Si fins ara havia compatibilitzat encara la seva escassa gestió de govern amb la plena dedicació al procés, a partir d’ara la incompatibilitat serà manifesta, ja que és impossible governar i aplicar alhora un calendari de ruptura constitucional.

L’encara president Mas era l’última reminiscència del nacionalisme moderat i possibilista que va ser durant anys la característica de CiU; però la seva doble deriva cap al secessionisme i l’esquerranisme, expressada des de 2012 en els seus avançaments electorals i en discursos cada vegada més estridents, l’incapaciten per oferir-se com a interlocutor de qualsevol tipus de diàleg. Aquesta és una posició que té la seva contrafigura simètrica en Mariano Rajoy: l’immobilisme fet president, enfront del frenesí secessionista de Mas.

Catalunya té un problema molt seriós, que no es limita a l’agenda de la secessió. No són els catalans per si sols els qui han i poden resoldre’l, com de vegades sembla desprendre’s de la inhibició sistemàtica practicada pel PP. Tampoc són Mas ni Rajoy els dirigents capacitats per encapçalar cap iniciativa de diàleg. El problema de Catalunya és el problema d’Espanya, i la seva canalització i resolució se situa en el centre de l’agenda per a les eleccions generals. Res hagués estat millor que un avançament electoral que tanqués el pas a la crisi a termini organitzada per Mas amb la seva convocatòria pseudoplebiscitària.

Aquella oportunitat, que aquest diari va recomanar, es va perdre per la tossuderia del president a complir els seus terminis electorals, com si això fos un èxit en si mateix. Ara cal preparar-se per a aquestes eleccions, imprescindibles per aclarir el mapa polític, i demanar que els partits avancin posicions per revertir l’actual procés de ruptura catalana amb Espanya en un procés de diàleg i negociació, tenint molt en compte que no és una independència indesitjable el que cal discutir, sinó la recuperació —mitjançant un fort impuls reformista— del consens constitucional.