El grup parlamentari del Partit Popular va presentar una proposició de llei per modificar la llei orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC). Tot i això, la manera en què els seus representants la van donar a conèixer als mitjans va fer un flac favor al text: hi va haver referències explícites a l’independentisme, amb un to d’advertència propi del monitor de colònies estivals que vol posar fi al guirigall d’un grup d’adolescents.

Amb aquestes maneres qualsevol hauria imaginat que es proposava una llei pensada per a un únic supòsit; el que en l’argot d’especialistes es coneix com a llei singular, de cas únic o ad hoc. Malgrat la seva posada en escena, no crec que la proposició del PP inclogui una llei singular. Els textos normatius s’han d’entendre pel que diuen, i no per les intencions dels redactors. Ni tan sols quan són públiques i notòries com en el cas que ara ens ocupa. El problema és un altre: em sembla que la proposició és compatible amb la Constitució, però que suposa una càrrega per al bon funcionament del nostre sistema jurídic. Juntament amb el conjunt de normes que presideix la Constitució, el sistema jurídic actua a través d’institucions el funcionament eficaç de les quals depèn en molta part de la perícia i l’actitud dels seus protagonistes. Això és així, crec, perquè cap règim constitucional no és tan perfecte com per prevenir tots els conflictes. El nostre Tribunal Constitucional té la tasca de donar-los solució jurídica en clau constitucional. Sabem que no ho ha fet sempre bé. Però si ara ho fa malament, ho faria encara pitjor si es limités la seva capacitat d’evitar ser arrossegat als conflictes polítics.

Alguns creuen que el Tribunal Constitucional no té mitjans per assegurar l’efectivitat de les seves resolucions ni respostes sancionadores quan alguna autoritat ignora la suspensió de les seves actuacions dictada pel Tribunal. Estan equivocats. L’esmentat article 95.4 de la llei del TC diu que “podrà” (el verb és important) imposar multes “de 600 a 3.000 euros a qualsevol persona, investida o no de poder públic, que incompleixi els requeriments del Tribunal”. Ara el PP vol canviar això per un nou article 92. En aquest article al Tribunal se li assigna en termes imperatius (“vetllarà”) la funció de controlar l’efectivitat del compliment de les seves resolucions. Quan constati que no s’han obeït, haurà d’imposar alguna de les sancions previstes en la proposició.

De moment el Tribunal pot, si vol, ignorar el desafiament a la seva autoritat. Així pot mesurar els avantatges i els inconvenients d’entrar en el més semblant a un cos a cos polític. La seqüència ens la imaginem: requeriment d’un tribunal sense legitimitat democràtica a un líder que sí que la té, i que opta per la desobediència civil. Arribar a això ara està en mans del Tribunal. Si prospera la proposició del Partit Popular, el Tribunal no tindrà més remei que actuar… i ser percebut com un instrument purament polític. Tristament polític.