Les festes de la Mercè pertanyen als barcelonins, no als que ens governen. A la tribuna d’autoritats de l’ajuntament, el president, l’alcaldessa i els regidors tenen una envejable perspectiva de l’exhibició castellera, i s’estalvien aglomeracions i empentes, però això només els converteix en espectadors privilegiats, no en protagonistes de l’acte. Com molts altres ciutadans que hem assistit a l’espectacle, he de confessar que l’esceneta de les banderes m’ha produït rubor i vergonya aliena. I, encara que la breu disputa va tenir un sol instigador, cal ressenyar que hi va haver més responsables.

Quan un dels convidats als balcons laterals va entregar una bandera estelada a Alfred Bosch (ERC), aquest el va ajudar a desplegar-la i a lligar-la. Estigués o no planificada l’escaramussa, Bosch sabia que aquesta escena generaria polèmica, especialment en dates electorals tan assenyalades. A jutjar pels seus gestos, Ada Colau i el seu tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello, van intentar persuadir Bosch perquè la retirés, però els devia faltar capacitat de convicció o simplement temps, perquè ràpidament va irrompre Alberto Fernández (PP) amb una ensenya espanyola. Xiulets i crits d’independència a la plaça Sant Jaume. Retirada de les dues banderes. Final de la picabaralla.

Als ulls dels milers de barcelonins que atapeïts disfrutàvem de la festa sense preguntar-nos la nostra identitat, nacionalitat, ni què votarem aquest diumenge, el lamentable incident va exposar de forma impúdica els nostres responsables locals com nens que es barallen per la videoconsola sense que els seus pares acabin d’aturar la disputa. Però en joc hi havia una cosa més important que una joguina: el respecte a l’esperit cívic de la Mercè i als sentiments de cada ciutadà.

Esperances, i no temors

Aquest és el xoc de nacionalismes que ha tenyit la campanya del 27-S, i que pot tensar la vida pública catalana durant anys. Si els poders de l’Estat alimenten la por a la independència, els apòstols de l’independentisme inoculen la por a la permanència de Catalunya a Espanya. Tard o d’hora caldrà substituir els temors per esperances compartides.