En un article recent (“Els perdedors”, La Vanguardia , 3/X/15) J.J. López Burniol lamentava la trista sort dels qui havent tingut el valor de fugir de propostes extremes són tractats amb menyspreu per aquells que persegueixen objectius d’aspecte més seductor. Té tanta raó, segons el meu parer, que vaig estar a punt de titular aquest article “Els desheretats”, agafat de l’obra de Kamen que narra la història dels molts espanyols que els nostres dimonis interiors van enviar a l’exili; perquè al capdavall els perdedors de López Burniol, entre els quals m’incloc, podríem sentir que la deriva dels últims anys a Catalunya posa en risc un patrimoni de convivència pacientment forjat al llarg d’una generació, al qual hem provat de contribuir encara que només fos no enredant, i que pensàvem llegar a la generació següent. Tot i això, he acabat per pensar que les perspectives que aquest títol suggeriria són massa ombrívoles per ser d’aplicació a la situació actual, perquè si volem mirar el costat bo de les coses ens adonem que som avui molt millor que abans de les eleccions.

Durant els últims cinc anys, la distància afectiva entre Catalunya i la resta d’Espanya ha anat augmentant a una velocitat alarmant; tant, que un podia pensar que el límit de les divergències tolerables dins d’un Estat no quedava lluny. El resultat de les eleccions, tot i això, no deixa lloc a dubtes: la negociació entre el Govern de la Generalitat i el de l’Estat és l’única via de solució possible. La falta d’una majoria de vots priva de legitimitat qualsevol acció unilateral; el càstig que ha patit el Partit Popular -que es pot atribuir, sens dubte, al seu tractament de la qüestió catalana- obliga el Govern de l’Estat, sigui quin sigui, a canviar de tàctica; l’altíssima participació i els resultats ajustats indiquen que estem davant d’un problema seriós: condicions immillorables per emprendre una negociació fructífera. Es presenten, per si fos poc, dues qüestions més, que podem considerar decisives: la primera és que no hi ha vencedors, perquè alguns han millorat posicions i d’altres no, sense que ningú pugui considerar-se guanyador (Junts pel Sí ha aconseguit una victòria, però no la que volia). No hi ha, doncs, vençuts. La segona és que aquesta vegada ningú no es pot permetre aixecar-se de la taula de negociació i estan exclosos els cops de porta, reals o imaginaris: el país, tot el país, vol veure una sortida a aquest ­atzucac.

Qui seran els interlocutors? Per part del Govern d’Espanya caldrà veure què surt de les generals, encara que l’amplitud del ventall de possibilitats no arriba a provocar vertigen. Per part de la Generalitat, si bé es pot objectar a Mas haver abandonat el que segons Vicens havia de ser la tàctica catalana, “convèncer mitjançant l’exemple i la claredat”, si bé se li pot retreure haver-se presentat massa sovint com forçat per les circumstàncies -justificació, d’altra banda, peregrina en qui pretén ser un líder- també cal reconèixer que és segurament l’únic que pot afrontar la dificilíssima tasca de conduir els seus seguidors a acceptar solucions practicables. Però no s’ha de parar massa atenció als protagonistes més visibles d’aquestes negociacions, perquè hi està implicat tot Espanya.

Com passa de tant en tant -i aquí hauria de passar més sovint- la situació actual ofereix l’ocasió de revisar coses que crèiem pilars de l’estructura de l’edifici i que potser no són més que part del mobiliari: així, per exemple, ja que les autonomies, totes, han desenvolupat la seva personalitat, potser val la pena tenir un Senat com Déu mana; el repartiment de les competències, iguals o no, potser s’hauria de sostreure a la discreció de les majories absolutes en el Congrés; el sistema de finançament podria incorporar alguna restricció addicional que evités situacions percebudes com a poc equitatives.

Ja es veu que aquests afers són cosa de tots. La ciutadania té el deure d’alimentar els seus representants amb les seves ­idees i no només amb les seves queixes. Els sempiterns perdedors hauríem de renun­ciar a emprendre el camí, atractiu estèticament, de l’exili interior i contribuir amb les nostres inofensives converses a la utilíssima tasca de mantenir la repercussió externa de les negociacions dins dels límits de la civilitat; perquè durant les setmanes que vénen el mínim gest de Madrid serà interpretat aquí com una provocació intolerable, mentre sobre la taula del Constitucional s’amunteguen els recursos del Govern: gestos de complicitat a l’afició que cal procurar que no esvalotin gaire el galliner.

Fer convergir de nou Catalunya i la resta d’Espanya és una tasca difícil i labo­riosa, però cal arribar a un acord que duri almenys una altra generació. És gairebé segur que el resultat de la negociació no satisfarà els que desitjarien la separació. Pot semblar que el Govern de l’Estat té tots els trumfos a la mà, però això no és així, perquè la lliçó d’aquests últims anys és que, si “Madrid” no canvia d’actitud, la independència de Catalunya és, per més que ho lamentem, qüestió de temps.