Espanya és un país de textura federal. Tal qualificatiu no apareix en cap de les seves disposicions constitucionals. Emperò, el cas de la ‘federació emboçada’ espanyola ocupa l’atenció en els fòrums científics d’investigacions i estudis internacionals. En la variada configuració dels estats federals, on viu un 40% de la població mundial, el principi comú a tot ells és el de fer compatible unitat i diversitat mitjançant el pacte polític. Foedus en llatí al·ludeix precisament a això: pacte.

Fa 200 anys Espanya va deixar passar l’oportunitat d’estructurar-se institucionalment en manera federal,igual que havia succeït espontàniament en la lluita contra l’ocupant gal durant 1808-14. Els territoris hispans van actuar llavors disgregats però units en l’objectiu comú d’alliberament. La coordinació entre les diferents juntes territorials va suposar de facto una actuació sota pautes federals. Recordi’s que, aleshores, les denominades províncies van triar dos representants per formar part d’una Junta Central, unitat suprema de governació del regne. Al marge de les funcions d’àmbit general (adreça de la guerra, relacions exteriors i colonials, i serveis de caràcter general), la resta de l’administració era responsabilitat ‘regional’.

Amb la caiguda del bonapartisme, l’indesitjable Desitjat Fernando VII va inaugurar les pràctiques de bandades entre els partidaris de l’Antic Règim i els afrancesats de divers pelatge que van condicionar els peculiars processos posteriors de construcció nacional (nation-building) i reformulació estatal. Bona part de les idees de l’Espanya liberal no eren sinó una transposició del programa jacobino francès: burocràcia centralitzada, mercat interior, fiscalitat comunes i una homogeneïtzació jurídica i cultural; objectius aquests sustentats en una racionalitat administrativa absent –sovint– en l’acció política de les elits clientelistas espanyoles. Anys després de la derrota militar de Waterloo, els afrancesats espanyols continuaven protagonitzant la política territorial en l’Espanya vuitcentista.

L’expressió més depurada del jacobinisme es produïa a França, on va desplegar el seu afany per conformar el territori estatal segons un motlle central, homogeni i únic, invocant per a això la llibertat, la modernització i el progrés. La reproducció mimética, per part dels afrancesats espanyols, dels usos i de l’estratègia hipercentralista dels seus homònims gals va llastrar durant el segle XIX la possibilitat d’integrar políticament la diversitat de la politeya espanyola. Així, l’Espanya vuitcentista arrostró una situació en la qual els intents liberals de modernització política van quedar atrapats per una visió simplista i totalitzadora que no tenia en compte les peculiaritats territorials en una societat majoritàriament preindustrial i irregularment conformada. A les dinàmiques perifèries, i especialment la catalana, responia l’acció de govern central amb el nomenament de ‘cap polítics’ i governadors civils, a la manera dels prefectos francesos, freturosos de prestigi i els mandats breus del qual servien interessos particulars i partidaris. Eren, en la majoria dels casos, servidors amb vocació repressora i dedicats a manipular eleccions. Aquells llots van portar el fang de la desvertebración i la imposició, les quals van passar no només a formar part de l’imaginari de la dues Españas, sinó del codi genètic social de generacions frustrades políticament. No pocs espanyols es pregunten com és que en l’actualitat hi hagi punts catalans –la meitat?– que volen la secessió. Les mirades pretèrites per a l’explicació de les conductes presents solen aportar claus esclarecedoras.

La maldestra confusió entre ‘nació’ i ‘estat’ en la sentència del Tribunal Constitucional de juny de 2010, sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia català de 2006, fa rememorar la visió afrancesada jacobina, per la qual tots dos conceptes relacionals són sinònims i intercanviables. El Tribunal va optar per generar teoria política en comptes de cenyir-se a la seva genuïna missió jurisdiccional. Com a resultat de la sentència, es va trencar dramàticament el pacte que havia inspirat l’encaix territorial de la Constitució de 1978, i mitjançant el qual un parlament autonòmic no podria imposar un estatut amb el qual el conjunt de l’Estat (legitimat en les seves funcions arbitrals pel Tribunal Constitucional) estigués en desacord, però pel qual tampoc l’alt tribunal podria fer ‘empassar’ amb la sanció d’un estatut no aprovat i consentit pels ciutadans d’una comunitat autònoma. L’episodi ha tornat a il·lustrar el vell debat relatiu a la politització dels tribunals constitucionals.

Com no podria ser d’una altra manera, la responsabilitat del Tribunal Constitucional en la resolució de conflictes de poders i competències governamentals comporta una certa judicialización de la política. Particularment en un sistema constitucional com l’espanyol molt normativista i dissenyat, en la seva major part, per polítics juristes. Existeix una relativa subordinació dels cossos electorals a les instàncies judicials, la qual cosa implica el risc major que els jutges es ‘polititzin’ i les seves opinions polítiques siguin molt tingudes en compte a l’hora de la seva designació. Així, el Tribunal Constitucional sol estar exposat a ser instrumentalitzat com una tercera cambra legislativa d’última apel·lació política. Això comporta una perillosa deriva cap a la seva deslegitimació.

Fa tres anys vaig escriure un article titulat Empassa-la centralitzador, trencament o federalización.Presentava llavors escenaris d’evolució possible del nostre languideciente estat autonòmic. Creuen vostès possible que poguéssim afegir algun altre futur hipotètic? Per a alguns afrancesats del segle XXI l’enyorança del ‘espadón’ vuitcentista és temptadora, i algunes veus ja es deixen sentir amenaçadores en els mentideros de la vila i cort. Per a Espanya tal perspectiva suposaria un altre fracàs més en el seu tardà procés modernizador. Ara només la solidaritat europea podria evitar-ho.

El centralisme espanyol, en la part alíquota de responsabilitat que li correspon, hauria d’exercir la seva capacitat propositiva per refundar la democràcia a Espanya. En concret, seria útil el seu compromís d’articular una reforma constitucional que federalizase definitivament el Senat i que afavorís la subsidiarietat territorial i la rendició de comptes democràtica, principis guia del procés d’Europeïtzació en curs. Per sobre de qualsevol altra consideració, l’objectiu final de tals propostes seria el d’empoderar als territoris constituents de l’Espanya plural. Es facilitaria, així, més poder per la gobernanza multinivell i major incorporació política multilateral per evitar la centrifugació anómica dels territoris d’Espanya. La convivència política al nostre país segueix condicionada per la superació d’un centralisme acaparador, feble i, en el passat, violent. Una realitat tozuda i irresuelta.

Luis Moreno  és Professor d’Investigació del CSIC i autor de llibre La federalización de España (Ed. Siglo XXI de España, 2008).