El procés avança imparable cap a la ruptura amb Espanya sense preveure les conseqüències de la confrontació entre l’Estat i Catalunya. Sense aliats a Espanya, Europa o el món, Junts pel Sí i la CUP van presentar una proposta de resolució al Parlament perquè sigui debatuda amb caràcter d’urgència abans del proper dia 9 de novembre. El guió de la CUP sembla que va imposant-se perquè té la clau de la investidura del pròxim president. La clau del poder.

En la nit electoral, Antonio Baños va ­declarar que la ruptura amb Espanya es produiria abans de la investidura del president. Així ho ha mantingut fins ahir i així ho ha acceptat Junts pel Sí que necessita la CUP per proclamar un president. El guió l’ha escrit la formació encapçalada per Baños i la de Raül Romeva, amb Artur Mas i Oriol Junqueras, en quart i cinquè lloc de la llista, l’han comprat.

La proposta de resolució és taxativa i al seu article segon diu que “declara solemnement l’inici del procés de creació de l’Estat català independent en forma de república”. L’anomalia de la proposta és que es pretén que s’aprovi una resolució d’aquesta envergadura sense que hi hagi president investit ni govern constituït. No trobo precedents en la història de les democràcies. Per què tantes presses?

No existeix una majoria de vots que avalin aquesta anomenada desconnexió democràtica. Cal reconèixer que la capacitat d’encunyar paraules i conceptes nous per significar coses molt velles és colossal en el procés sobiranista. És una proposta de ruptura amb l’Estat que, d’aprovar-se amb el text admès per la mesa del Parlament, equivaldria de fet a una declaració unilateral d’independència (DUI).

La reacció institucional del president Rajoy ha estat una repetició de les moltes que ha pronunciat en els últims mesos. Mentre ell sigui president no hi haurà ruptura perquè la recent reforma exprés del Tribunal Constitucional permetrà actuar immediatament contra el responsable de la declaració secessionista. És una falta d’habilitat política per totes les parts que hàgim arribat a aquest punt de xoc inevitable.

Entre l’astúcia d’Artur Mas i les solu­cions imaginatives del conseller Homs ens trobem davant el pal sec de la llei. La política catalana, en tot cas, és irreconeixible en comparació a com la va trobar Artur Mas en guanyar les eleccions del 2010. Una trituradora ha destruït els vells paràmetres del catalanisme polític i ha situat al capdavant d’institucions com el Parlament la senyora Carme Forcadell, que sense encomanar-se a ningú va tancar el seu discurs de presa de possessió amb un “Visca la república catalana”. En aquell moment era la primera autoritat del país.

Però la parcialitat de la flamant presidenta del Parlament és una anècdota al costat de la proposta de resolució presentada ahir i que pretén aprovar-se en qüestió de dies. I tot això està previst fer-ho de “forma pacífica amb l’Estat espanyol”.

El document insta el futur govern a complir exclusivament aquelles normes emanades del Parlament. La ruptura jurídica amb Espanya, per tant, va inclosa en el paquet. Un polític veterà que té escó a la cambra em deia ahir amb ironia i amb pena que en el camí anant cap a la independència ens podem trobar sense autonomia i sense autogovern. Tant de bo s’equivoqui. Exceptuant, afegia, que s’estigui preparant la sortida heroica d’Artur Mas que ha estat el màxim responsable del cul-de-sac en què ens trobem. Europa no es posarà al nostre costat i les grans potències del món, per raons diverses, tampoc.

El conflicte institucional està servit i el xoc sembla inevitable. La unitat a Catalunya no existeix i serà difícil reparar els gerros, la porcellana i la vaixella que poden caure a trossos i esmicolats. Hi ha molts polítics parlant a tota hora però trobo a faltar els estadistes, aquells personatges que miren a llarg termini i no estan pendents de les urnes o dels índexs de popularitat en les enquestes. No estan tan preocupats per perdurar sinó per servir a una certa idea de país. Penso en Prat de la Riba, que va morir als 47 anys però va deixar un llegat que encara persisteix.

Mentrestant, no es governa i s’intenta tapar la corrupció amb cops d’efecte com el d’ahir o els que vindran freqüentment a partir d’ara. No es tracta tant de sorprendre el món sinó de mantenir la unitat cívica del poble de Catalunya perquè pugui viure en llibertat i un mínim de benestar sense necessitat de fer salts al buit. En el supòsit d’una confrontació amb l’Estat, al marge de les raons dels uns i dels altres, Catalunya sortirà perjudicada perquè és més feble. Entre altres coses perquè actua sense aliats, emocionalment, i com si res ni ningú no pogués impedir una independència unilateral.

Desitjaria equivocar-me però si el procés passa per la ruptura amb Espanya i sense el suport d’Europa entrarem en una llarga marxa pel desert de la frustració i les lluites polítiques internes que ens faran més dèbils i més fragmentats. I amb els sentiments de la gent fets miques.