Parin màquines. Ja tinc la solució. No es barallin més, que ja ho tinc. He passat una setmana esperant que algú s’adonés del que és evident, però com que ningú amb entitat ho diu, ja ho dic jo. El que s’ha de fer no és esqueixar Catalunya d’Espanya, aquesta opció ja s’ha vist que no ens porta més que maldecaps. El ques’ha de fer és separar Catalunya de si mateixa. Com va passar amb Txecoslovàquia el 1993, escindir-se per dins de forma pacífica i acordada,, donan lloc a dos estats independents però la mar d’amics. Doncs per què hem de ser nosaltres menys, fem el mateix aquí. Escolta, per què no. Dues grans i lliures. Amb un parell de cops de falç.
Així sorgirà una part que anomenarem Cata. Allà habitaran en pau i harmonia el 47% dels anteriorment coneguts com a catalans, ara reconeguts com a catans. Serà un territori irregular i inconnex, però inclourà per llei l’absis de l’abadia de Montserrat, la plaça Major de Vic, la seu social de l’ANC, una vorera per quinzena de la Meridiana, el 3% de les propietats de la família Pujol, un Palau de la Música Catalana reconvertit en motel bufó de carretera i les 15 seus embargades de CDC. Cata, o La Cata, com li dirà Aznar en la intimitat, serà una república independent i com a tal, només passarà comptes a Europa durant l’emissió d’Eurovisió, i sempre que els seus veïns els atorguin algun punt més que a Guayominí. Per què investir un solpresident quan en pots investir quatre o cinc, un per a cada dia de la setmana laboral. Que no t’agrada la política del president d’avui, t’esperes 24 hores i tot va a Mas. No és meravellós. Jo és que sóc dels que faig oposicions els dimarts. Doncs relaxi’s la resta del temps, ¿un carquinyoli? La putada serà a quili toqui governar el dilluns. Ni herència rebuda ni romanços. Segur que acaba imputat –perdó, investigat– i condemnat fins i tot per mirar-nos malament.
Els catans només veuran notícies de TV3, i això vol dir que s’estalviaran haver de consumir sèries, novel·les i en general qualsevol contingut de ficció. Tampoc farà falta ni AVE ni corredor mediterrani, ja que el Govern garantirà mil set-cents catorze castellers per cada peatge i una plantació de calçots a cada rotonda.
Tot serà així de perfecte amb el canvi d’estatus.
I és que l’altra part, la nova Luña, així, amb una eñe ben gran i lliure, que reflecteixi la seva intenció de seguir sent espanyola, prendrà el testimoni com a dissetena comunitat autònoma del Regne d’Espanya i representarà l’altre 52% dels excatalans. El nou territori inclourà, entre altres places, les de toros, les partides de mus, el balcó dret de l’Ajuntament de Barcelona i els jutjats de primera instància de Baqueira Beret.
Els luñencs, a més, es convertiran automàticament i per decret llei en els més solidaris de l’Estat espanyol. Donaran el 100% dels seus ingressos a certs comptes a Suïssa, així com dret de cuixa per a cada pubilla i un pamtomaca per cada 100.000 botiflers. El candidat per fer de Superman sobre les vies de Rodalies serà el que resulti guanyador d’un talent show que es diria El teu ERO em sona. Als luñencs no se’ls permetrà estudiar ni de bon tros practicar la seva pròpia llengua a la llum del dia, i per obtenir el carnet d’identitat hauran de tatuar-se al cul la frase Recorda que Luña no és una nació. S’acabarà amb la pobresa energètica d’una revoladaaixí que el Govern firmi el magatzem subterrani de gas Castor II en unes condicions tan avantatjoses que ens les trauran de les mans.
Els luñencs no confondran mai plats amb vasos, i es tornaran addictes als serveis informatius de Televisió Espanyola, i així de seguida quedaran enlluernats al veure que bé que marxa el país. La sanitat, l’atur, així com la resta de problemes que els puguin preocupar, seran els que decideixi el Tribunal Constitucional, que deixarà de dissimular i a partir d’ara serà elegit per primàries.
Per últim, que no se’ns escapi que un percentatge d’inadaptats ens veurem obligats a habitar la frontera entre Cata i Luña, en un terreny sempre fronterer, relliscós i pantanós. Davant de semblants indesitjables, senyors dels dos costats, mà dura. Sense postres cada nit. I a dormir en un llit plegable suec. Per jaqueters. Per indecisos. Per cagats.
Sí, ja sé, pot ser que aquesta so-lució una mica absurda no garanteixi la satisfacció del 100% dels
implicats.
Però bé, estiguem tranquils, allà tenim els nostres competents polítics capaços de consensuar-ne una que sí que ho faci.