Van pretendre que les eleccions fossin un plebiscit sobre la independència, aspirant a una majoria absoluta en vots. Amb aquest decantament per la independència, CDC confiava a posar-se al sac l’àmplia indignació popular causada per la bel·ligerància de l’Estat espanyol. Ho va aconseguir només en part. Alguns vam qualificar aquest enfocament d’oportunista i també d’afeblidor, atès que impedia reunir la força de tot el catalanisme.

 Cal fer valer el vot dels catalans contra l’‘statu quo’

El PP, primer enemic frontal de l’enfocament plebiscitari, no va trigar a fer una peculiar lectura plebiscitària dels resultats: el sí ha perdut, només ha arribat al 47,74% dels vots (39,54% de JxSí i 8,20% de la CUP), i a més s’ha deixat pel camí la majoria absoluta en escons que ja sumaven CiU i ERC en la legislatura anterior (71 escons) i ha quedat ara en 62 escons; tot això, davant del 51,74% del no, que és l’opció guanyadora, ha dit el PP. Pura demagògia. Si el vot del PSC, CSQP i UDC són un no, es tracta d’un no contundent a la continuïtat de l’statu quo.

És cert que el resultat de l’independentisme, per sota de la majoria absoluta en vots, contrasta amb la meta anunciada, amb les expectatives aixecades per l’enorme i exemplar mobilització popular dels darrers anys i serveix per mesurar el greu error que ha comportat la fuga independentista, almenys per als interessos nacionals de Catalunya. De seguida, JxSí ha assajat de carregar els neulers a l’escindida UDC, pretenent ignorar l’efecte invers i favorable que haurien d’haver produït les successives incorporacions, anunciades a so de bombo i platerets (i moltes ones hertzianes públiques): escindits del PSC, escindits de l’escindida UDC, exponents de l’Assemblea Nacional, d’Òmnium Cultural, de la plataforma de castellanoparlants, etc., culminat tot plegat amb un cap de llista provinent d’ICV-EUiA. No es pot negar, però, que CDC ha assolit el seu objectiu particular: un nombre de diputats (el 60% de les llistes pactades amb ERC) probablement més nodrit del que hauria obtingut sense camuflatge, exhibint la grossa motxilla que arrossega, plena de retallades, privatitzacions i brutícia diversa.

Però, i Catalunya? Què passa, ara, amb Catalunya? No som pocs els que havíem mostrat la nostra preocupació per l’estratègia unilateral de CDC i ERC. Per dues raons. Primera: perquè prescindia alegrement de la força que només dóna la unitat del catalanisme en la seva pluralitat. I segona: perquè l’acceleració independentista podia fer que es disparés una acceleració inversa, de signe lerrouxista. Ho vam dir del dret i del revés, vam alertar del perceptible ascens de C’s al cinturó de Barcelona, però sempre vam topar amb l’eufòria i el cofoisme més descordats. En vista dels resultats, amb C’s convertit ja en “cap de l’oposició”, es pot dir que l’estratègia de CDC i ERC, des d’una perspectiva nacional, ha acabat per fer allò que se’n diu un pa com unes hòsties. És el mínim que es pot dir.

El camí que convenia a la nació i al seu enfortiment era el que assenyalava l’acord assolit per Joan Rigol, “en favor del dret a decidir”, el setembre de 2013, signat també pel PSC i per ICV-EUiA, però refusat a darrera hora per CDC, que volia culminar la seva estratègia unilateral, cosa que va sembrar una greu confusió entre independència i dret a decidir. Si aquell acord hagués tirat endavant, amb un lema comú contra l’statu quo i per una nova etapa superadora, avui no esgrimiríem, davant d’Espanya, d’Europa i del món, un important però insuficient 47,74%, sinó un 71,93% (JxSí, el PSC, CSQP, la CUP i UDC). Cal corregir el tret i fer valer el vot dels catalans contra l’statu quo. La UE no pressionarà per la independència, però sí que ho pot fer per una reforma estatal d’ampli consens, que inclogui l’acord de Catalunya i garanteixi l’estabilitat.