• Res impedeix considerar Catalunya com un regionalisme fort amb un potent vector nacional(ista) al seu interior. Aquest va ser el resultat gens sorprenent d’una llarga i modulada participació catalana en la construcció de la nació espanyola.

“És important destacar que la creació d’un Estat nacional no és sinònim de crear una nació i tampoc és sinònim de nacionalisme. Des del meu punt de vista, un Estat nacional és una estructura administrativa que governa una nació i afirma que té dret a fer-ho perquè emergeix de la mateixa nació. Una nació, en contrast amb l’anterior, està formada per un grup humà que té un sentit de si mateix com a grup distintiu per una sèrie de factors”. La citació no procedeix del copiós nombre de textos que s’han produït al fil del debat recent sobre Catalunya. Procedeix d’un llibre de David Chang sobre Oklahoma, on l’autor explora les visions d’Estat i nació dels nord-americans d’origen europeu, els indis o els afroamericans en aquell espai de tardana i desaforada colonització agrària.

Que Estat nacional i nació no són el mateix no ens hauria de sorprendre. Tampoc resulta gaire ardu reconèixer que la relació entre tots dos és una de les dialèctiques que van dominar la política a partir del cicle revolucionari de 1780-1830. En efecte, l’Estat nacional va demostrar al llarg dels segles XIX i XX una extraordinària capacitat per conformar el món a la seva imatge, a costa de fabricar o reconfigurar contínuament projectes alternatius, projectes que van acabar imposant-se o projectes que van fracassar. És necessari a hores d’ara recordar les conjuntures descolonitzadores al món (1776, 1814, 1848, 1898, 1918, 1947, 1956, 1965, 1987)? És necessari recordar que a Cadis s’origina la nació espanyola contemporània però al mateix temps els Estats nacionals llatinoamericans?

Al revés, els partidaris de la descolonització contínua no haurien d’oblidar, per les mateixes raons, l’èxit indisputable d’alguns vells Estats nacionals donant forma –sens dubte amb molta violència interna, cooptació i consens– als seus vells projectes de lleialtat i desitjada homogeneïtat. És aquest el cas del projecte nacional espanyol? És el que convindria discutir, a condició de no aferrar-nos a conceptes molt toscament definits. El de nació, per exemple, per una senzilla raó: perquè no es tracta ni d’un concepte de les ciències socials ni d’un artefacte de la lluita política sense més. És les dues coses alhora. És raonable llavors que només tardanament alguns tractadistes –Renan, Acton, Stalin– intentessin donar-li una coherència conceptual que a l’origen mestís i polisèmic resultava molt problemàtica.

Es comprèn llavors que hi hagi molta literatura sobre el dret d’autodeterminació i una confusió majúscula sobre quins grups humans poden ser considerats nació i qui disposa de ple dret a formar un Estat nacional. En aquest punt, un important moment de ruptura amb la tradició intel·lectual sobre la matèria es va produir l’any 1983, quan Hobsbawm, Gellner i Anderson van arruïnar per sempre la idea del caràcter centenari de les nacions contemporànies. Aquella il·lusió d’antiguitat que s’inculca després amb cerimònies i festivals, en museus i programes escolars, per forjar el sentit de pertinença entre els administrats al qual tot Estat nacional aspira.

Conceptes mal definits solen produir descripcions empíriques insuficients

L’esforç d’aquells científics socials no va ser en va. Poc queda de la idea denos ancêtres les gaulois… i equivalents com a antecedent de la nació. Igualment sembla difícil reivindicar l’Estat nacional com un subjecte històric emergit de la nació, l’expressió de la seva essència. Es va tractar de tot el contrari. Els vells Estats monàrquics transformats per la idea de la nació sobirana –una aspiració més que un fet– van haver d’obstinar-se, amb molta violència simbòlica, en la construcció de la identificació nacional. Entre altres raons, perquè la idea que iguala nació a sobirania nacional i sobirania nacional a la ciutadania plena és una equació que no pren consistència fins al segle XX. La distància entre l’ideal enunciat i la realitat és precisament on prenen forma els projectes i les interpretacions oposades del que hauria de ser la nació. No és l’Estat el que imposa la nació; tampoc la nació es construeix hegelianament a si mateixa. En altres termes, és la dialèctica entre els projectes que emergeixen de la societat i el seu encaix en l’esfera estatal on pren forma i perdura.

En aquest punt, sí que val la pena repensar aquestes qüestions amb motiu dels tensos moments suscitats recentment pel nacionalisme català en la seva radicalització separatista. Invocar la nació sense més ni menys no té gaire sentit, tret que qui ho faci distingeixi amb molta precisió entre l’instrument conceptual i l’artefacte polític. Si no és així, difícilment introduirem claredat en el debat. Em permetré discutir dues idees que podrien servir per aportar una mica de llum a un debat formalista a l’excés. La primera és la qüestió del pas de la nació històrica a nació moderna. Quan una comunitat humana va posseir en algun moment elements diferencials propis (llengua, religió, tradició jurídica, institucions polítiques pròpies…) es pot pensar que per circumstàncies derivades de diferències econòmiques o socials es doti del tipus de dinamismes que condueixen a la nació moderna en fondre’s amb la política contemporània en clau de drets. No hi ha nació moderna sense cesura amb el passat; tampoc n’hi ha sense préstecs de generacions precedents.

Nació i regió són dues formes de veure un mateix objecte que es modifiquen mútuament

Res hauria d’impedir-nos treballar amb conceptes de nació i Estat nacional més flexibles. En efecte, si en lloc de la història del nacionalisme català ens esforcéssim a escriure la història de la societat catalana del segle XX, cosa per definició més complexa i abraçadora, el quadre que se’n derivaria n’assenyalaria una importància creixent però sempre en el marc d’un funcionament regionalitzat complex. Nació i regió, dues formes de veure un mateix objecte tot i que no merament superposades sinó modificant-se mútuament, en combinacions múltiples fins al present. Res impedeix considerar Catalunya com un regionalisme fort amb un potent vector nacional(ista) al seu interior. Aquest va ser el resultat gens sorprenent d’una llarga i modulada participació catalana en la construcció de la nació espanyola des de l’alba del liberalisme a Espanya, les dècades de l’Espanya és la nació i Catalunya la pàtria,cultura i política que no desapareixen amb l’eclosió del nacionalisme del canvi de segle. Si això va ser així, és raonable pensar que la distància entre l’Estat nacional i la nació espanyola va estar modulada per les contradiccions subjacents al seu desenvolupament particular: la distància precisa entre la invocació nacional i les realitats complexes que es reflecteixen en el plebiscit diari dels ciutadans.

Conceptes mal definits solen produir descripcions empíriques insuficients. Encara serveixen menys per fonamentar polítiques. El denació, sense més matisos, n’és un.

Josep M. Fradera és catedràtic d’Història de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.