• De l’única cosa que desconnecta el text de Junts pel Sí i la CUP és dels principis de l’Estat de dret

Vaig llegir dimarts, intranquil i perplex, la proposta de resolució subscrita pels portaveus dels grups parlamentaris Junts Pel Sí i Candidatura d’Unitat Popular presentada davant la Mesa del Parlament perquè fos discutida i votada en ple.

Consta de nou punts, cada un més pròxim a la ceguesa totalitària i més allunyat d’una idea exacta del que comunament entenem per política que l’altre. Si dies enrere em vaig sorprendre al presenciar l’estranya compareixença en una comissió d’investigació d’un president que ja no ho era i de qui es desconeixia si obtindria o no la confiança de la Cambra per renovar el seu mandat, ara la meva capacitat de sorpresa desborda tota previsió raonable.

Per un moment vaig voler pensar que la proposició no de llei era el preu que Convergència pagava per tornar a presidir la Generalitat. Aviat vaig abandonar aquest pensament. Em vaig resistir a pensar que a més del sentit comú s’havia perdut la vergonya. Ni la democràcia té preu, ni la convivència ciutadana pot ser moneda de canvi d’ambicions personals o partidàries.

Prefereixo creure que els firmants de la iniciativa, arrossegats per la inèrcia en un nou escenari electoral, no van ser del tot conscients del que havien escrit. Amb absolut menyspreu de la pluralitat i la diversitat que tant reivindiquen, diuen parlar en nom de tots els homes i dones de Catalunya i instrumentalitzen una institució, el Parlament, creada per ser la casa de tots, amb l’únic propòsit de posar-la al servei exclusiu i excloent de la seva voluntat. Si creuen que és un gest de valentia política s’equivoquen. Han perdut molt més que les formes i el mínim respecte pels que, sense pensar com ells, seuen a la mateixa Cambra.

Va ser Sòcrates qui va escriure que l’orgull engendra el tirà. Al seu entendre, quan inútilment s’acumulen imprudències i excessos i un s’eleva fins al capdamunt del pinacle, l’orgull es precipita en un abisme de mals del qual no hi ha possibilitat de sortir. Puc comprendre que després de les eleccions del 27 de setembre els independentistes catalans tinguin l’orgull ferit. Però com a demòcrata considero inacceptable el seu coqueteig amb la tirania. I la proposició és això: menyspreu a la democràcia, menyspreu a les institucions, menyspreu a la política i menyspreu al valor de la paraula. No és un text que obri un camí per a una «desconnexió democràtica, massiva, sostinguda i pacífica de l’Estat espanyol» (punt set). És una cosa molt pitjor. Es tracta d’un text que desconnecta de l’Estat de dret i de la democràcia.

Els parlamentaris dels grups proposants van ser elegits per representar la ciutadania i no per obrir un unilateral i secessionista procés constituent. Van ser elegits per dialogar i no per imposar. Per conformar una veu de Catalunya que representi una àmplia majoria de catalans i no per substituir inconstitucionalment i antidemocràticament la seva particular veu per la veu de tots els catalans.

És fals que una majoria d’escons del Parlament «sigui dipositària de la sobirania i expressió del poder constituent» (punt sisè). Sense entrar ara en la inconstitucionalitat d’aquesta asseveració, el fet de pensar-ho és trair la realitat política. L’altra meitat del Parlament també representa el poble català i expressa les seves inquietuds. Els autors de la iniciativa no són més catalans que els altres diputats, ni la seva Catalunya és més Catalunya que la dels altres. A l’orgull ferit de l’independentisme comença a molestar-lo la democràcia i la representació parlamentària. Li sobren els altres i només recorden que existeixen altres catalans per proclamar «l’obertura d’un procés constituent, participatiu, obert, integrador i actiu» (punt tercer).

Doncs bé, si tan integradors, participatius i oberts són, ¿per què no fan el mateix i s’ho pensen abans de pretendre proclamar només amb la seva reduïda majoria l’obertura d’un il·legal procés constituent? Quan s’agiten els pilars de la convivència és bo aturar-se i, abans de seguir, pensar en les conseqüències. Si desconnectar d’Espanya significa desconnectar de part de Catalunya, de l’Estat de dret i de la democràcia, és evident que els que s’equivoquen no són els altres.

 

FRANCISCO CAAMAÑO   Catedràtic de Dret Constitucional i exministre de Justícia