• El mapa electoral català enfila cap a la substitució de les tradicionals línies divisòries ideològiques per les fronteres identitàries

 

 

Les fronteres internacionals s’han convertitenuna mera formalitat a Europa. En canvi, les fronteres internes dins d’alguns països són cada vegada més reals. La Gran Bretanya i Escòcia en són una bona mostra. Però les eleccions del 27-S també suggereixen que un nombrós contingent de catalans ha emprès un d’aquests viatges que poden acabar amb la separació dels que no s’entenen, mentre que, en paral·lel, un altre contingent no menys nombrós s’oposa a aquest desenllaç. I encara que els vots es poden comptar de moltes maneres, els missatges de campanya van deixar molt clar que només les paperetes de Junts pel Sí i la CUP (el 47,8% dels vots emesos) suposaven el suport a la independència, davant totes les altres, acceptessin o no el dret a decidir (la qual cosa elevaria el vot de rebuig al 48,1% o al 50,6% si s’inclouen els sufragis d’Unió). Certament, les enquestes sem-bla que dilueixen la rotunditat d’aquesta frontera, ja que només un 27% dels ciutadans de Catalunya se senten únicament catalans, mentre que un 68% combina diversos graus de catalanitat i espanyolitat (són dades de Feedback, semblants als d’altres sondejos).

I el mateix es podria deduir del conjunt de preferències sobre l’encaix de Catalunya a Espanya: només un 33,3% dóna suport com a única sortida a la independència, mentre que un 42% considera que n’hi hauria prou amb una reforma constitucional que impliqui una millora de l’autogovern. Tot i això, en absència d’una proposta efectiva de tercera via,

El sufragi del 27-S dibuixa el risc que els catalans es divideixin al 50% en dues identitats irreconciliables

l’única línia divisòria real és la que (al marge dels diversos matisos) dibuixen els vots entorn de les dues posicions antagòniques sobre el tauler de la realitat: ruptura o continuïtat a Espanya. I aquest dilema bipolar pot acabar simplificant el ventall de sentiments identitaris, per molt que únicament el 20% cregui en la viabilitat de la in-

dependència, ja que un altre 30% només preveu un horitzó de conflicte entre els governs de Catalunya i Espanya. És a dir, en vista del resultat electoral, el 40% de ciutadans que diu que se sent tan català com espanyol no està expressant una posició equidistant, ja que el seu vot ha deixat molt clar que no està disposat en cap cas a deixar de ser espanyol. I, paral·lelament, el 25% que diu que se sent més català que espanyol podria acabar abraçant exclusivament la seva identitat principal (si és que ja no ho ha fet) en un escenari que perpetuï l’actual bipolarització. D’aquesta manera, un 47% dels catalans (o un 52% segons el CIS) es considerarien irrenunciablement espanyols, mentre que el 51,9% (o el 46,7% del CIS) trobarien incompatible la seva identitat catalana amb la permanència de Catalunya a Espanya. En tots els casos, unes correlacions en línia amb el resultat electoral, que deixa Catalunya partida en dues meitats, o amb els pronòstics dels sondejos davant un eventual referèn-dum sobre la independència. En aquest sentit, les eleccions del 27-S i els quatre milions de catalans que van acudir a les urnes han despullat el que s’amagava realment darrere de les divisòries ideològiques i partidistes que oferien altres comicis de participació semblant. I sí, les eleccions generals de desembre poden modificarels suports que es van registrar diumenge. Però quan el que està en joc no és un canvi d’orientació política al Govern de l’Estat, sinó el dilema territorial i l’encaix de Catalunya a Espanya, les magnituds reals són les del 27-S. I la seva comparació amb el mapa d’altres eleccions d’alta participació com les del 2004 reflecteix fins a quin

El milió de vots de la tercera via té la clau per forjar una majoria que pacti, amb èxit i sense ruptura, més autonomia

punt s’han reduït a Catalunya els espais de centralitat, capaços de teixir consensos i trobar solucions mútuament acceptables. Ara bé, la lectura correcta dels resultats de diumenge és una tasca compartida. El Govern central no pot ignorar que, al costat dels dos milions de votants que han apostat per la independència, apareix gairebé un milió que dóna suport o almenys considera necessària una millora de l’autogovern. I això suposa al voltant del 70% dels vots totals, que és el percentatge aproximat que reflecteixen totes les enquestes (públiques i privades) sobre el contingent de catalans insatisfets amb l’actual nivell d’autonomia. Tot i això, en la seva lectura del desenllaç electoral del 27-S, el moviment sobiranista tampoc no pot ignorar que situar la independència com a única alternativa per aconseguir un autogovern satisfactori té uns riscos elevats de fractura social. Sobretot, perquè pot empènyer aquests 994.000 votants (del PSC, Sí que es Pot o Unió) que van apostar per una reforma de l’actual statu quo territorial a alinear-se involuntàriament amb el més d’un milió que ho van fer per la carta de l’immobilisme votant Ciutadans o el Partit Popular.

Les democràcies plurinacionals existeixen justament allà on no és possible una divisió clara i innòcua en estats nacionals.