Els independentistes ho saben: han encès la metxa del conflicte més important d’Espanya des de l’arribada de la democràcia; pitjor que el cop d’Estat del 23-F, perquè el nyap de la tejerada va durar unes hores i va tenir la virtut de conjurar per sempre el colpisme en un país de tanta tradició d’espases. En canvi, el pacte per a la desconnexió obre un període de tensions d’imprevisible durada i planteja el més greu que es pot plantejar a un Estat: la ruptura de la unitat territorial.

És natural que aquest Estat es disposi, com va dir Rajoy, a utilitzar tots els mitjans polítics i jurídics per impedir-ho. Si són suficients o no, només el temps i els esdeveniments ho diran.

D’entrada, desitjo anotar la progressió de la terminologia. En tres anys hem passat de l’autonomia a la independència, i en una setmana, de les estructures d’Estat a la república catalana. Això no era en el programa electoral de Junts pel Sí, però és una troballa sonora per a manifestacions i finals de discursos com el de Carme Forcadell. També hi ha progressió, i més perillosa, a l’instrument elegit per al full de ruta: la deslegitimació de les institucions estatals, començant pel Tribunal Constitucional i la desobediència a totes les lleis espanyoles. Això es pot definir com a bogeria, com a rebel·lia, com a iniciativa il·legal, o fins i tot com a delicte de sedició o de rebel·lió, segons interpreten alguns juristes. Però és el camí triat pel sobi­ranisme català i probablement també aplaudit per amplis sectors de la societat catalana.

Aquí la qüestió és on és el límit que els sobiranistes posen al seu full de ruta i, concretament, on és el límit a la desobediència. Si es queda en gestos institu­cionals i de govern, serà una situació penosa, però es pot decidir per la via jurídica. Si la desobediència es porta al cos social, tindrem conflicte obert. Ningú no sap quina dimensió d’ordre públic podria assolir una successió de protestes cíviques. Ningú no sap els efectes d’un suport popular continuat a càrrecs públics cridats als tribunals. Ningúno intueix fins a quin punt d’acritud ­podria arribar la convivència civil en aquest clima. I no ens enganyem: aquesta podria ser la pròxima fase, una vegada acabat el capítol dels recursos legals.

Per això pot ser terriblement irresponsable l’acord sobiranista de desconnexió. Per això pot ser de molt poca volada la resposta del Govern central. I per això s’encenen llums d’alarma. Ni els sobiranistes poden ignorar que juguen amb foc i que la meitat de la societat no està amb ells, ni el senyor Rajoy pot ignorar la composició del Parlament i governar com si la immensa majoria volgués seguir a Espanya. I el més trist: en aquesta situació on ningú no té la raó plena, la paraula diàleg ha desaparegut del discurs oficial. I on no hi ha diàleg, tot es torna confrontació.