Diversos diaris madrilenys esperonaven ahir Mariano Rajoy perquè actués contra la resolució presentada al Parlament que proposa la creació d’un Estat català independent en forma de república. No farà falta ara per ara. La votació no es durà a terme amb caràcter d’urgència i, molt possiblement, no es produirà abans del debat d’investidura previst per al 9 de novembre.

Hi ha en marxa dos debats paral·lels. El primer és com el bloc independentista pot continuar amb el procés que en 18 mesos ens hauria de si­tuar en condicions de reclamar la independència com el que es compra un cotxe. El segon debat és sobre el poder, sobre qui l’exercitarà i amb quins suports. Junts pel Sí, 62 escons, necessita la CUP, 10 escons, perquè Artur Mas sigui investit president i pugui guiar el procés constituent. Els cupaires són partidaris de la independència però sense Artur Mas com a president i amb altres condicions rupturistes que consten en la proposta de resolució conjunta.

Qui mana aquí? Sobre el candidat a presidir la Generalitat mana clarament la formació encapçalada per Antonio Baños. La que lidera formalment Raül Romeva cedirà el que faci falta al preu d’investir el número quatre de la llista, Artur Mas, com a president. Una certa confusió.

La proposta de resolució de dimarts no és una idea pactada entre Junts pel Sí i la CUP. Sembla més una imposició dels deu diputats que no volen saber res d’Europa o de l’euro, és el relat de la CUP que ha estat incomprensiblement comprat per Artur Mas i els seus col·laboradors més pròxims. El problema de CDC i ERC és que no poden trucar a cap altra porta perquè van plantejar les eleccions en clau exclu­sivament independentista. Van guanyar, però no per prou majoria, i laparella de ball imprescindible té les seves idees pròpies que es debaten de manera assembleària.

Què hi diu Oriol Junqueras? Serà interessant saber la seva valoració en uns moments en què el 8,2% dels vots i deu diputats tenen més capacitat de decisió, més poder, que els 62 de Junts pel Sí. Si més no, ara com ara. No s’ha de descartar que cessió rere cessió, desprenent-se de peça rere peça, Mas acabi fent un pas enrere o al costat perquè un altre candidat sigui el pròxim president. Mai tan pocs haurien aconseguit tant.

Penso que hi ha un buit de poder a Catalunya des de fa bastant temps. I no em refereixo a aquests moments transitoris com a conseqüència de les recents eleccions. Va començar quan es va proposar un candidat a la Generalitat que no ocupés el número u de la llista. El país ha viscut massa moments excepcionals, massa emocions i masses dies històrics. Potser fa falta que algú governi amb l’autoritat que li atorgui una majoria al Parlament i que, alhora, pugui fer-ho d’acord amb idees pròpies i no manllevades. La coherència és cada cop més preuada.