Els que impulsen el procés en pro de la independència de Catalunya han decidit trepitjar l’accelerador. La proposta de declaració sotmesa al Parlament així sembla certificar-ho. No han esperat que fos ocupat el lloc de pilot principal de l’operació: sense comptar encara amb un president investit ni amb un Govern nomenat, se’ls marquen per endavant tràmits i terminis per adoptar decisions que a ells els incumbeixen.

En qualsevol cas, amb aquesta iniciativa parlamentària d’urgència es pretén anar cremant etapes en la carrera empresa. No es fa menció, per exemple, al referèndum o la consulta al poble de Catalunya per tal de verificar el seu suport a l’operació de separació. No és una omissió insignificant. Sembla com si ara n’hi hagués prou amb el resultat electoral del 27-S. La falta d’una majoria de vots populars a favor dels proposants de la resolució es vol substituir per la majoria de diputats. S’ha de recordar, no obstant, que es tracta d’una majoria fabricada gràcies a la generosa prima de 6-7 escons atorgada pel sistema electoral provisional de l’any 1979, que sempre ha jugat en benefici de CiU i Esquerra. Si el sistema electoral assignés un mateix valor al vot de cada un dels catalans i no en penalitzés una gran part, aquesta majoria d’escons s’esvairia.

Sigui com sigui, el fet rellevant d’aquest episodi és la notable accelerada que s’intenta donar a l’anomenat procés de desconnexió. Potser es vol aprofitar la provisionalitat que també afecta en aquest moment el Govern de l’Estat. O potser es justifica per la crisi innegable del sistema polític espanyol, una crisi que podria oferir una facilitat més gran per aconseguir l’objectiu proposat.

En qualsevol cas, el projecte de resolució expressa el desig d’intensificar el ritme de la carrera. Ja cridava l’atenció que el (¿vell?) full de ruta s’atrevís a fixar terminis. Fixar terminis en política és sempre un exercici molt arriscat per a qui se’ls imposa a si mateix. Escurçar-los ara amb la nova moció no és gaire raonable si no és per eliminar les possibilitats d’un tractament negociador que es pogués plantejar des de l’Estat després de les eleccions generals del 20 de desembre vinent. Avortar aquestes possibilitats de negociació mitjançant una estratègia de fets consumats estaria en l’origen de l’accelerada.

L’opció per l’enfrontament directe que es desprèn d’aquesta iniciativa depèn de l’estimació de les pròpies forces i de les poderoses resistències amb què es trobaran. ¿Es compta amb un motor polític de potència suficient? ¿Suportarà el canvi de ritme que se li vol imposar? ¿És l’adequat per obtenir el màxim rendiment de la mobilització independentista o la desgastarà? ¿S’imposarà més fàcilment als obstacles considerables que ha d’afrontar? ¿O els reforça mitjançant un efecte rebot, tal com es va comprovar el 27-S? Fins i tot un bon motor corre el risc de cremar-se quan es passa de voltes i la carrera empresa es fa més llarga del que estava previst.

JOSEP M. VALLÈS   Catedràtic emèrit de Ciència Política (UAB)