No ho puc remeiar. Cada vegada que un polític independentista diu que convocar noves eleccions és un risc, em pregunto: per a qui? No deu ser per als ciutadans, que no parem de votar encara que ens diguin que no ens deixen. Perquè de la mateixa manera que és cert que l’ Estat, emparant-se amb la llei, impedeix el referèndum reclamat per una majoria, també és igualment cert que en un any i mig els catalans hem tingut l’oportunitat d’ acudir a les urnes en tres oca­sions, sense comptar el 9- N. Europees, municipals i al Parlament. I d’aquí vint ­dies anem cap a la quarta. Aquesta és la diferència entre informació i propaganda: no ens deixen votar el referèndum que demanem, cert. No ens deixen votar, fals.

A ningú no se li escapa que l’ús d’aquesta mitja veritat també ha ajudat la confusió en la qual ha caigut una part de la ciutadania com a extensió de la que exhibeix la política. Per descomptat que la convocatòria d’unes eleccions catalanes al mes de març evidenciaria el fracàs d’uns partits impotents davant el repte plantejat el 27 de setembre. I que aquest fiasco mereixeria una crítica dura que podria alterar l’actual mapa parlamentari. També evidenciaria que l’encàrrec de l’electorat va ser tan lícit com enverinat.

Veiem avui, doncs, que es tractava de posar a prova la pretesa cohesió d’unes forces polítiques que, més enllà de l’alt vol del procés, poc o res tenen en comú. Després, sent així, mostrada cruament una realitat difuminada en una imatge virtual d’aquí pau i després glòria, el més lògic seria admetre la gran limitació demostrada i tornar el favor als qui vam delegar la nostra confiança a través de les urnes. O sigui, les bases. Perquè si el procés ha estat el resultat de la feina d’una gent transversal per impulsar un ­futur diferent, quin problema hi ha que se’ls renovi la responsabilitat de de­cidir?

D’això parlava la pantalla anterior a l’actual. Del dret a decidir. Aquella que havia concitat molt més suport i, com diu un alt responsable cívic, aquella que tard o d’hora no tindrem cap altra opció que recuperar. Però, de moment, ningú no sembla disposat a fer el pas. Ni el susdit. O el que és el mateix, ningú no vol fer seu el criteri de Winston Churchill que acceptava –de mala gana, per descomptat– que la democràcia és la necessitat de doblegar-se a les opinions dels altres.

I que ningú no dubti que aquesta ciutadania cridada a desempatar l’encontre tornarà a assumir la seva responsabilitat perquè hi viu i en viu. Perquè ret comptes diàriament del que treballa, cobra, paga i pateix. Perquè és el principi i el final de qualsevol projecte públic i perquè es mereix ser més ben compresa, tractada i res­pectada.

Vist així, la conclusió és tan simple que resulta lamentable: el risc de noves eleccions només ho és per als polítics incapaços.