El futbol professional és un esport globalitzat a la recerca del milionari promotor que li permeti accedir a la compra de les figures d’aquest mal anomenat esport. Aquests moderns milionaris esclaus de la pilota sens dubte estan mimetitzant amb la seva conducta la societat actual. Certs partits semblen una més de rugbi que de futbol, només que el teatre que fan en la més mínima topada, si s’acceptés al rugbi, no passarien de la primera melé.

Alguns intenten defraudar Hisenda, atès que respectables ciutadans col·leccionen cotxes inassequibles per a qualsevol honest treballador, els seus vehicles gens menyspreables són una fotesa i es comprèn el caprici de joves que accedeixen tan ràpidament a sous envidiables. No m’imagino certs ídols del futbol respectant les normes de cortesia més elementals i probablement no puc ni imaginar el negoci que es muntarà quan la moda dels tatuatges, heretada dels pobles més primitius, deixi de ser-ho i els condueixi a sotmetre’s a costoses intervencions per esborrar un abillament tan discutible. Els insults són castigats, però esmentar les parts pudendes de la mare o la germana del contrincant ja és d’una sofisticació indecorosa, realment desagradable.

No tinc ni idea de quant van costar les 30.000 banderes estelades que es van repartir al Camp Nou, però amb tota seguretat els organismes que les van pagar es passegen amb els ulls embenats per els carrers de Barcelona, on els captaires ens causen veritable tristesa i impotència per no poder resoldre la seva situació. Però tan trist és que el club accepti polititzar l’esport de tan basta manera que arrisca noves sancions i prescindeix de l’ètica de l’esport que evitaria la confrontació entre seguidors. El diàleg ens ha de salvar d’una situació política que causa sorpresa a l’estranger, temor a les borses i greu risc de pèrdua de llocs de treball.

Podem ignorar que la xiulada que el Rei va rebre no fos almenys silenciada amb un gest dels il·lustres assistents a la tribuna presidencial, consistent a acostar l’índex als llavis, quan va lliurar la copa que porta el seu nom? El Rei, afortunadament, no va abandonar la llotja, donant exemple que el seu càrrec està per sobre de –per dir-ho suaument– la mala educació.

Què podem esperar dels milionaris esclaus del futbol amb exemples com aquest?

La meva batalla és en altres terrenys, com ara la defensa dels drets de la dona, perquè com a ginecòleg puc assegurar-los que moltes de les seves tensions i estrès es deuen a les ­desigualtats que encara pateixen.