He somiat que algú deia: «Ja estic fins als ous dels que en política tenen un parell d’ous, sense tenir en compte que hi ha moltes coses que costen un ou. M’importen tres ous les promeses irrealitzables que ens poden costar mil parells d’ous. Té ous la cosa». Només ha sigut un malson.

Senyor Mas, vull consolar-lo perquè últimament el veig intranquil, desassossegat i -ja que li agraden les metàfores nàutiques- a punt de bolcar. Tranquil. Posi’s al nostre lloc. Imagini’s la paciència que tenim els que no hem votat mai Convergència ni vostè i assistim a aquest espectacle d’un president dividit i depreciat.

Imagini’s com ens sentim quan, en informacions aparegudes a El Triangle, se’ns diu: «Per entendre la política catalana hem de retenir sempre i en cada moment una dada clau: la imputació de la família Pujol per corrupció massiva i la condició subordinada d’Artur Mas a aquest clan. Sense aquesta dependència absoluta d’ Artur Mas als designis de Jordi Pujol no s’explica la independència».

Pujol voldria aconseguir un pacte d’Estat in extremis perquè es paralitzin els processos contra la seva família. Per això s’ha de pressionar simulant que vostè, president, vol la independència tant sí com no per, al final, arribar a un acord. Posi’s vostè al nostre lloc.

Jo no puc creure que tot això sigui cert, però, és clar, com que últimament han fet la muda de la serp arrencant-se la pell de Convergència a tires… Tot és tan estrany… Vostès fan com el nen que si es tapa la cara creu que no el veiem. ¿Refundació o maquillatge?

¿Pot ser que tot sigui teatre? El brillant candidat Homs ja diu que compte, que s’han de fer les coses dintre de la legalitat. En fi, president, que ara ja no sabem a què atenir-nos.

Reescriure la història

Arriba Nadal. El seu cercle sap modificar la història, president. Poden canviar Judea per Catalunya, Roma per Madrid i Jesús per Mas. Resultaria així: «Al segle primer, Catalunya era un regne vassall sotmès a Madrid. Els catalans estaven dividits en un grapat de sectes enemistades entre elles i si l’una era fanàtica, l’altra encara més: saduceus, fariseus, zelotes, bautistes, essenis… Alguna cosa tenien en comú: tots creien imminent l’adveniment del Messies, un cabdill que expulsaria Madrid i restauraria el regne del Mas promès per les antigues escriptures». Ja està, història, i a més sagrada. Animi’s, president. (De moment escric president en minúscula perquè el tema està molt malament).

Al preàmbul d’una recent edició de la Confessió de Tolstoi se cita la poeta russa Maria Ignàtieva: «El poeta, com més lluny està del seu melic, més probabilitats té d’arribar al melic del món».