L’efecte dòmino és un joc d’habilitat que consisteix a col·locar una sèrie de fitxes en fila, formant figures o construccions artificioses. Tocar lleugerament la fitxa inicial provoca un efecte en cadena i totes acaben caient. Hi ha tanta sincronia i perfecció en l’efecte que exerceix un misteriós poder d’atracció. Des que va arribar a la presidència de la Generalitat, Artur Mas ha anat col·locant una fitxa darrere d’una altra, en ocasions amb fileres que avancen paral·leles, com el pacte d’estabilitat amb el PP de la primera legislatura mentre s’avançava en el procés de transició nacional; fileres en pendent, com l’estressant acord de legislatura amb ERC, o ara en espiral, a la recerca d’una aliança independentista que li permeti formar govern, però amb imposicions també pel que fa a les polítiques socials, amb els diputats de la CUP. L’espectacle és més gran quan es fan servir mecanismes hidràulics o elèctrics per fer un gir inesperat a la caiguda natural de les fitxes: una resolució parlamentària que inicia el procés cap a l’estat català en forma de república, però també que acaba amb les garanties del programa electoral de Junts pel Sí d’un període de transito­rietat jurídica en el camí cap a la independència.

El resultat final del disseny sobre el paper no garanteix l’èxit de la figura, ni la investidura d’Artur Mas. S’obvia que per evitar riscos extra també és indispensable instal·lar portes de seguretat durant el recorregut. Es tracta de prevenir que l’efecte en cadena s’expandeixi si es produeix algun error accidental durant la instal·lació de les peces. I entre les fitxes del president n’hi ha massa que no s’ajusten al dibuix inicial o trontollen. Les negociacions amb la CUP poden cuinar-se a foc lent o substituir-les per un inesperat fast food, però l’intestí del grup que dirigeix amb mà de ferro Anna Gabriel és intolerant a Artur Mas. Els cupaires volen fitxes llises i antilliscants, sense perforacions per corrupteles o privatitzacions.

El president manté el suport sòlid de l’aparell de Convergència, però el seu Govern en funcions ja no obvia el debat polític quan s’asseu al Saló Daurat, cara a cara amb l’al·legoria de Tàpies de les quatre grans cròniques de la història medieval catalana. El partit desautoritza els seus consellers i el sorpasso d’Esquerra sobre CDC pren cos per la via de les formes. Els republicans van enterrar les batalles intestines de la mà d’Oriol Junqueras, mentre que a les files convergents s’instal·len obstacles a la filera de fitxes imaginada per Artur Mas. Sense investidura ni Govern abans de les eleccions generals, la possibilitat que les fitxes comencin a tremolar i el procés català torni a acabar a les urnes augmenta i encara més si els resultats del 20-D no són els esperats, malgrat la separació de llistes amistosa amb ERC. I CDC no podrà ser l’au fènix que reneix de les seves cendres el febrer.