La mateixa setmana en què l’independentisme català formalitzava al Parlament el seu propòsit de “desconnectar” la Generalitat de l’Estat constitucional el nacionalisme governant a Euskadi anunciava que aquesta legislatura tampoc no es podrà reformar l’Estatut basc. Mentre que lavia catalana aposta per la ruptura ambla legalitat espanyola com a procedimentper instaurar un Estat propi, ni la seva èpica ni el seu estratagema no commouen gens ni mica els nacionalistes d’altres països sense Estat particular. L’assaig català s’està desenvolupant en condicions d’especial gravidesa, encara que els seus protagonistes operin amb la sensacióde volar lliurement. Els llimbs jurídics i la inestabilitat política als quals en el millor dels casos podria conduir la resolució parlamentària en tràmit no presenten més atractiu que el d’una curiositat morbosa. L’interès despertat per un experiment que es fa fora del labo­ratori no hauria d’encoratjar el narcisisme dels que es creuen el centre d’atenció quan els que els miren ho fan en bona mesura amb indiferència o amb commiseració.

L’increment de l’independentisme a Catalunya i l’activació militant del sentiment identitari en aquesta comunitat política no ha induït cap canvi segons l’opinió que sobre la construcció d’un Estat propi hi havia anteriorment en altres llocs, començant per Euskadi. És significatiu que tres anys ininterromputs d’èxode independentista entre els catalans nohagin tingut efectes per simpatia entreels bascos. La hipòtesi que es mantingui soterrat un potencial semblant al queva fer eclosió a Catalunya a partir dela sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut o de la Diada del 2012sembla més un desig o un argument dis­suasiu davant Madrid que una eventualitat plausible. En el pla estrictament partidari no només el PNB s’ha mostrat tan caut respecte al procés com ho va ser ­davant el referèndum d’Escòcia; també l’esquerra abertzale sembla tímida quant a la seva capacitat d’iniciativa sense que les seves intermitents expressions d’independentisme inquietin el nacionalisme go­vernant.

L’explícita renúncia a esquivar la legalitat vigent per accedir a un Estat propi mantindria així l’autogovern dels bascos al carril lent del marc constitucional i estatutari. Fins al punt que és l’única autonomia pendent de reforma. Però això no es deu únicament a l’instint de conservació que domina l’escenari, sobretot una vegada apaivagada la temeritat lliberticida d’ETA; ni al fet que per alguna broma del destí els bascos ens hàgim apropiat de tot el seny català i hàgim sumat la nostra rauxa a la seva. Passa que les incerteses afegides a la via catalana per la impaciència dels seus líders han acabat generant anticossos davant la inseguretat en els ciutadans d’Euskadi. Aquí no sembla que hi hagi més lloc que per al dret a decidir, aquesta troballa indeterminada que acomoda els moderats amb els resolts.

A més a més, es dóna la circumstància que no és fàcil materialitzar un auto­govern que vagi més enllà de l’existent a Euskadi, dins de la Unió Europea i enllaçat amb l’Estat constitucional. Per això l’independentisme ofereix de vegades tímides mostres d’intranquil·litat, com quan retreu al nacionalisme governant el seu interès prioritari a blindar el que tenim, per exemple quant al sistema de concert i quota. Però fins i tot en les seves files pesa més l’escepticisme respecte al fet que a Catalunya s’obri el camí de la secessió també per a Euskal Herria que la simpatia cap a la ruptura de la legalitat com a palanca per accedir a una república pròpia.

El president del PNB, Andoni Ortuzar, va ad­vertir que la indepen­dència no és una cosa que un proclama per a simateix, sinó l’estatus que els altres estiguin disposats a reconèixer. L’entotsolament independentista tendeix a oblidar que la seva multitudinària efervescència va acompanyada també d’una clamorosa solitud. Que els malabarismes tàctics i palatinsno provoquen sorpresa, sinó avorriment. Pot ser que un dia d’aquests el Parlament basc voti a favor de no se sap què aCatalunya. Però no suposarà res més que un gest de circumstàncies. La “desconnexió” persegueix que els catalans puguin deixar de ser espanyols, cosa que ja resulta difícil per confiar que arribin per aquesta via a ser, a més a més, independents. La confusió entre els dos termes -identitat i independència- està en l’origen de totes les frustracions. Malgrat que no es tingui en compte perquè l’acalorament impedeix mirar al voltant.