• El marge per a un acord Catalunya-Espanya s’estreny i el sobiranisme no claudicarà per les bones

Això és un pols, i no hauria de durar gaire. El Cercle d’Economia constata que la famosa declaració de desconnexió del Parlament ha tingut «des del primer moment efectes negatius certs i objectius» en les decisions empresarials. Després de la intervenció de les despeses de la Generalitat, decidida pel govern del Partit Popular amb el beneplàcit de socialistes i Ciutadans, el president Mas declara que «l’autonomia tal com l’hem coneguda ja no existeix». Per descomptat, i amb poc marge per al dubte, tots dos tenen raó.

Sempre que dos fan un pols, s’atura el rellotge. Només hi ha ulls per observar, amb l’alè retingut, els rostres contrets dels contrincants, els colzes ben falcats sobre la taula, la tensió creixent, les energies concentrades al braç. Ens agradi més o menys, siguem sobiranistes, unionistes o falsament equidistants, farem bé de reconèixer que en aquestes setmanes deixem enrere l’etapa dels plantejaments per iniciar la fase decisiva del conflicte. Les dinàmiques, establertes a banda i banda des de fa anys, empenyien cap aquí. Un cop descartades per Madrid les terceres vies, cremades les naus a banda i banda, la confrontació ha arribat de manera inexorable.

Ara, el que convé a la societat és que duri el mínim temps possible. Al final, es recomponguin d’una manera o una altra els vectors del poder, els costos de la confrontació dependran sobretot de la durada del pols. Allargar la incertesa més d’un o dos anys comportaria prejudicis que d’entrada ben pocs pronosticaven i que ningú està preparat per assumir. Costos per a Espanya i costos per a Catalunya. Més per a Catalunya, perquè disposa de menys capacitat per resistir-los, però gens innocus per a Espanya.

Per desgràcia dels que s’entestaven a pensar, contra pronòstic, que després de les eleccions generals del 20-D arribaria el moment de la contraoferta i el referèndum sobre un nou mecanisme, més equilibrat, de repartiment del poder, els sondejos, lluny de corregir-les, obeeixen les dinàmiques conegudes. El pla està traçat: Nova Planta per etapes. Aquest final d’any, l’Espanya dominant acumula forces. Estat d’emergència. Objectiu principal, sotmetre el sobiranisme català. A aquest costat del tauler, l’objectiu no és cap altre que guanyar suports per obtenir la majoria independentista en vots i desconnectar tot seguit.

¿Quina altra cosa és possible esperar? No hi ha baluards de defensa davant la Nova Planta per etapes. Cal una miopia molt avançada per predir que el sobiranisme torçarà el braç per les bones. S’esgoten per moments els terminis per a una solució pactada. O hi ha oferta d’armistici i pacte en els propers mesos, o hi ha majoria en vots per la independència o bé, en el pitjor dels escenaris, prosseguirà l’equilibri de forces actual i el pols s’allargarà amb un increment important de costos. Com més duri la confrontació, més pujaran les factures.

És cert que tots exageren i sobreactuen. La declaració del parlament no és una DUI, sinó una provocació, com va definir l’endemà Rajoy, amb precisió total. Collar amb la intervenció de les despeses és un pas en la direcció ja coneguda, però queda encara lluny de la supressió de l’autonomia. Aquests dos passos, ben calibrats pels contendents, modifiquen poc la realitat. Però en canvi són molt significatius en el camp simbòlic. Ho comprovem amb la gesticulació que els acompanya. Però si els seus efectes en el camp jurídic i en el de les finances públiques són limitats, l’economia comença a ressentir-se’n, en un context europeu que no convida a ser optimistes.

Curiosament, augmenta la tensió i entrem en l’etapa resolutiva del conflicte amb el futur dels dos líders qüestionat. Tot i això, la tensió creixent els afavoreix tots dos. És probable que els consolidi. Un cop ha començat el pols, a veure qui canvia de representant. Es diu que el Partit Popular perdrà entre dos i tres milions de vots. Potser no serà tant i formarà majoria amb Ciutadans. La investidura de Mas encara penja d’un fil, però la intervenció afavoreix les expectatives d’acord entre Junts pel Sí i la CUP, sota el denominador comú de la justícia social. També a favor de Mas, que per fi ha decretat la dissolució de CDC.

La unitat de l’immobilisme constitucionalista sembla garantida després del 20-D. La unitat sobiranista es veu facilitada per les garanties que, en aquesta fase resolutiva, el procés prosseguirà net de corrupció i de corruptes.

Tal com estan i es presenten les coses, es va estrenyent el marge per l’acord. Si no es produeix aviat, el pols es decantarà per la independència a la curta o, a la llarga i amb costos inimaginables, per la imposició plena de la Nova Planta.

 

Escriptor.