• L’entorn del president està cansat de les “humiliacions” dels antisistema

Artur Mas ha demostrat que té més paciència que un sant. Durant tres mesos ha aguantat sense moure una pestanya les humiliacions de la CUP. Ha escoltat com els antisistema li deien corrupte un dia sí i un altre també. Ha arribat a presentar una proposta de pacte més pròpia d’un polític comunista que d’un liberal de centre dreta. Mas s’ha empassat els seus principis i també uns quants gripaus a canvi d’una sola cosa: que la CUP el faci president.

El cap de setmana ja s’albirava la llum al final del túnel. Els de la CUP havien convocat la seva famosa assemblea de Sabadell i tot apuntava a que anaven a beneir la reelecció. Però  quan va arribar l’hora de la veritat, quan va arribar el moment de la votació, els cuperos van optar per un empat tècnic. Amb aquest resultat allarguen una setmana més l’agonia del president, doncs s’han emplaçat al 2 de gener per prendre, sembla que aquesta vegada sí, la decisió final.

Junts pel sí no mourà fitxa

Després de la controvertida votació, la diputada dels anticapitalistes Anna Gabriel va convidar a Junts pel sí, la formació d’Artur Mas, a que retiri el seu nom de la taula de negociacions i posi qualsevol altre. Per Junts pel sí, això és innegociable. El dilluns es va reunir la coalició del president i va decidir que ja no farà més gestos, que no mourà més fitxes i que esperarà de forma estoica al veredicte de la CUP del dia 2.

Mas parlarà aquest dimarts a primera hora a Catalunya Ràdio en una entrevista que ha concedit a Mònica Terribas. El més probable és que faci el cor fort i accepti la nova espera. Arribats a aquest punt no té molt sentit recular. No obstant, des del seu entorn mediàtic comencen a sorgir veus que el conviden a que doni la puntada a la CUP, posi fi a les seves humiliacions i convoqui noves eleccions o, almenys, anunciï que dóna per acabades les negociacions.

Capritxos d’una minoria

Ja abans de la famosa votació, el periodista Francesc Marc-Àlvaro va proposar en l’article Desembussar i eixamplar que Junts pel sí exigís “la retirada del veto de la CUP al president Mas per asseure’s a negociar”. Marc-Àlvaro vaticinava que en cas de que s’arribés al desitjat acord, es formaria “un Govern afeblit per una negociació humiliant i sotmès cada dia als capritxos d’una minoria imprevisible” i vaticinava: “Si no tenim eleccions al març, potser les tindrem d’aquí a un any”.

Un altre dels intel·lectuals de l’entorn de Mas, l’historiador i col·laborador d’Economia Digital Agustí Colomines avisava en un article titulat Contra el pacte amb la CUP i publicat el 22 de desembre, que l’acord amb els antisistema “és un parany”. El dilluns, després del famós empat dels cuperos, Colomines es despatxava a gust en Twitter: “Jo sóc tan lliure que, havent votat a Junts pel sí, no vull un pacte amb inestables”, declarava.

Per dignitat

I afegia en un altre tuit: “Per salut democràtica, Junts pel sí hauria de declinar. La meitat de la CUP és contrària a la independència”. El columnista i professor universitari rematava amb un últim tuit inequívoc: “Hem d’esperar el vistiplau de la CUP. Per dignitat, no. Eleccions!.

En la mateixa línia i a través de la mateixa xarxa social es manifestava el conegut periodista Manel Cuyàs: “Ja els ha enviat a passeig i convocat eleccions?”, es preguntava el dilluns al matí. Ja la mateixa nit de la votació cupera, el columnista del diari El Punt-Avui convidava a Mas a trencar amb els antisistema: “El president –en funcions– ha de prendre una decisió demà mateix”.

Ridícul de l’assemblea

La idea que la CUP ha satisfet la paciència del més beneït no s’estén només entre els intel·lectuals afins a Mas ronda també entre els membres del seu partit. Carles Campuzano, diputat electe al Congrés dels Diputats per Democràcia i Llibertat, antiga CDC, va demanar també el dilluns que Junts pel sí busqui una altra majoria alternativa a la CUP o que Mas convoqui noves eleccions després del “ridícul” de la CUP amb la seva assemblea.