• Rajoy assumeix que resoldre el conflicte català és “prioritari” i el tema s’ha d’abordar sense dilació

“És un tema prioritari que caldria tractar aviat”. “És una qüestió urgent, no es pot prologar la situació a Catalunya”. La carpeta catalana crema a les mans dels candidats a la Moncloa, des de Mariano Rajoy fins a Pablo Iglesias, i així ho confessen uns i altres en públic. Una patata calenta que el president del Govern espanyol ha procurat defugir durant la campanya electoral –al marge de la defensa d’ofici de la unitat d’ Espanya en la seva marató de poble en poble– fins que ahir va recalar al fòrum Barcelona Tribuna, única parada a Catalunya de la seva ruta per a la reelecció. Rajoy ha conviscut tota la legislatura amb les reivindicacions del Govern d’ Artur Mas: pacte fiscal, eleccions, referèndum, eleccions, procés d’inici de la constitució d’un estat propi… i la seva posició no s’ha mogut gens ni mica.

De tota manera, després d’admetre que el procés sobiranista és un dels grans desafiaments d’ Espanya, ahir va afegir una certa pressa per abordar una so­lució: “Cal resoldre-ho aviat”, “Cal tractar-ho aviat i resoldre el problema”, “Sens dubte, caldrà parlar, ho hem de resoldre”. La reiteració no accelera la solució, sobretot perquè Catalunya continua amb un Govern en funcions, però sí que evidencia la inco­moditat de governar amb un front polític obert d’aquesta magnitud i amb repercussions econòmiques.

Rajoy i Mas no es reuneixen en privat des del 30 de juliol del 2014, quan el president de la Generalitat va anar a la Moncloa amb un document de 23 punts per obrir negociacions i que va quedar en paper mullat. Tot i així, tots dos han reconegut que han mantingut almenys cinc trobades, un parell de les quals en secret, i fins i tot en llocs sense revelar. Fa uns quants mesos, el president català va confessar una reunió de “cinc o sis hores seguides”, que “no va saber ningú”, per abordar el pacte fiscal, i ahir Rajoy va reafirmar que Mas és el president autonòmic amb qui s’ha trobat més vegades “en públic i en privat, a la Moncloa i a fora, i durant moltes hores”.

El diàleg no ha donat fruits en quatre anys, però ara Rajoy avisa que “hem de fer un esforç tots”. Què farà per convèncer el 48% dels catalans que van votar opcions independentistes? “Parlar de moltes coses”. El president del Govern central proposa parlar amb límits –els de sempre, preservar la unitat d’ Espanya, respectar la sobirania nacional, la igualtat entre espanyols i la llei– i posa sobre la taula el finançament autonòmic i altres assumptes”. La proposta del president de l’Executiu entra dins de l’obligació legal d’actualitzar aquest any el sistema de finançament autonòmic, rebutjada fins ara al·legant la precària situació de les arques de l’ Estat, mentre que els seus rivals a la Moncloa han optat per altres vies d’ encaix per a Catalunya, com la reforma de la Constitució per la via federal dels socialistes o la celebració d’un referèndum que planteja Podem. Reticent a obrir el meló de la Carta Magna, Rajoy estima que això “no pot ser un concurs per veure qui fa la millor oferta”, ni de “cridar l’atenció”.

Al candidat del PP l’assalten les preguntes proposades de reforma constitucional que considera “inintel·ligibles”, com la dels socialistes: “Què és un estat federal?, simètric o asimètric? per recentralitzar competències?”. Més encara quan considera que el fet diferencial català ja està recollit a la Constitució. La resposta del PSOE remet a la declaració pactada pels barons socialistes a Granada, amb l’afegitó que des de Susana Díaz fins a Guillermo Fernández Vara no toleren cap singularitat per a
Catalunya.

El candidat del PSOE passa avui pel fòrum Barcelona Tribuna, però ja ha anunciat que, en cas de guanyar les eleccions, en la seva cinquena reunió de Consell de Ministres impulsaria la creació d’una ponència de reforma constitucional. La promesa de Pedro Sánchez de traslladar el Senat a Barcelona pretén simbolitzar el seu compromís amb un estat descentralitzat, igual com la seva decisió d’arrencar la cam­panya a l’Hospitalet i tancar-la al pavelló de la Vall d’Hebron, a Barcelona. La diferència entre Sánchez i Rajoy és que el so­cialista també se la juga a Catalunya, mentre que el president del Govern espanyol ha optat per concentrar esforços en places electorals més favorables i ha renunciat a lluitar pels 47 escons catalans.

Al contrari, amb un peu a Catalunya i la ment a la Moncloa, la recepta d’Albert Rivera per solucionar la qüestió catalana és tan senzilla com complexa: “Que Espanya funcioni”. El missatge del líder de Ciutadans és expeditiu a l’hora plantejar el final del concert econòmic basc, proposta que encaixa amb el seu pla de “reforçar” l’ Estat autonòmic amb més mecanismes de coordinació i fugir del debat de les singularitats.

L’estratègia de Podem és la contrària. Després de la patacada de Pablo Iglesias a la campanya de les eleccions catalanes, el candidat podemita ha enarborat la bandera del referèndum per a Catalunya, i ha arribat fins i tot a condicionar una possible investidura a la celebració. Al fòrum Barcelona Tribuna va qualificar d’“urgent” la resolució del conflicte català, tant que el va situar al primer any de mandat. La seva proposta de reforma constitucional en paral·lel al referèndum català té difícil digestió, encara que s’aferri al fet que la realitat de l’ Estat espanyol és “asimètrica”.

El camí cap a la Moncloa quedarà més o menys embastat diumenge a la nit, mentre que a Catalunya continuen les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP a la recerca d’un pacte que permeti la investidura d’ Artur Mas. El president i el seu partit han alimentat aquests últims dies les opcions de tancar un acord, encara que la decisió segueix a les mans dels cupaires, que plantegen opcions de vot en la seva assemblea nacional del dia 27 com si fossin jocs malabars: acceptar l’oferta social de Junts pel Sí i investir Mas; rebutjar la proposta i Mas però continuar negociant mentre sigui possible; rebutjar l’oferta i, tot i així, investir Mas, i rebutjar l’oferta, Mas i esperar inútilment que un altre grup s’abstingui, amb l’horitzó d’eleccions al març. La pretensió del president en funcions era una investidura abans d’acabar l’any. El límit legal és el 10 de gener. Tres dies després, es constituiran les Corts.