Si el món fos com toca, una de les prioritats del nou govern central, guanyi qui guanyi les eleccions de demà, hauria de ser iniciar el diàleg per resoldre el plet català.

El sistema polític construït fa quaranta anys, que ha donat a aquest país els millors anys de la història contemporània, exigeix reformes. A Catalunya, una part molt important dels ciutadans volen la independència. Continuar amb la política d’atrinxerar-se darrere la Constitució és suïcida. Cal buscar una sortida al plet. Aquesta sortida s’ha de trobar fent política.

Tot indica que el guanyador de les eleccions haurà de demostrar la seva capacitat de diàleg des del primer dia, perquè, segons els sondejos, és molt poc probable que cap partit obtingui la majoria absoluta. De manera que qui quedi primer haurà de negociar amb els altres per poder formar govern. Les regles del joc canviaran. Guanyar no voldrà dir, automàticament, instal·lar-se a la Moncloa i començar a castigar el BOE, sinó dialogar i pactar. I una de les qüestions que el guanyador haurà de discutir serà, precisament, els termes del possible diàleg amb el govern català per mirar de redreçar la situació.

Segons un tòpic molt arrelat, l’art del diàleg no ha estat mai gaire popular entre els dirigents espanyols. Molts s’estimen més lluitar fins al final, encara que sàpiguen que seran vençuts, que fer cap concessió, per por que pugui ser considerada una indignitat. A la transició, però, la classe política espanyola va desmentir el clixé i va ser capaç de posar-se d’acord. Segurament va ser perquè hi havia una majoria molt àmplia de ciutadans que, amb tots els matisos del cas, volia si fa no fa el mateix: una democràcia homologable a Europa.

Potser m’equivoco, però em fa l’efecte que ara també hi ha una majoria, a un costat i l’altre de l’Ebre, que vol resoldre aquest plet d’una manera civilitzada, homologable a Europa, i això exigeix que les parts seguin i parlin. A partir de demà al vespre, tothom sabrà el capital polític que té. Serà l’hora de deixar enrere la gesticulació i la pirotècnia de la campanya i invertir aquest capital en propostes per sortir del cul de sac en què ens trobem. És cert que la Constitució no deixa gaire marge, però no tanca totes les portes, ni de bon tros. El mateix Tribunal Constitucional ho ha reconegut.

Si vol emprendre aquest camí, qui governi haurà de repassar els vells manuals de l’art de conversar. Haurà de rellegir Ciceró, que fa més de vint segles va explicar que la conversa exigeix que els participants s’alternin en l’ús de la paraula sense interrompre’s i que s’escoltin sense desqualificar-se (i no ho dic pensant en el debat de dilluns). Haurà de recordar que tenim dues orelles i una boca i que convé que les utilitzem proporcionalment. Potser no li farà mal rellegir el capítol Sobre l’art de la conversa del llibre tercer dels Assaigs de Montaigne.

El diàleg no serà fàcil però no hauria de ser impossible. Com va dir Samuel Johnson, el silenci té tendència a expandir-se, i com més temps fa que no es parla més difícil és trobar alguna cosa a dir per reiniciar la conversa. Les posicions estan molt allunyades, però el diàleg, un cop iniciat, té tendència a expandir-se i a generar una dinàmica de comprensió mútua.

No cal que els interlocutors estiguin d’acord ni que arribin a cap conclusió comuna el primer dia. N’hi ha prou que s’escoltin i es respectin.

Això ja genera un canvi substancial i omple un buit que, d’altra manera, sempre l’ocupen els retrets i les amenaces, com veiem des de fa anys.

Seria ingenu pensar que el guanyador aixecarà el telèfon immediatament. Caldrà temps. Primer haurà de formar govern i pactar els termes del diàleg amb el partit o partits que li donin suport per a la investidura. A més, caldrà que hi hagi govern a Catalunya. Després, totes dues parts hauran d’abandonar les idees amb què s’han estat enganyant fins ara. A Catalunya, el govern haurà d’admetre que no hi ha una majoria clara a favor de la independència i que la idea de la desconnexió, com si es tractés de prémer un interruptor i dir passi-ho bé, és una fantasia. A Madrid hauran d’acceptar que el problema no es resoldrà tot sol per obra de la Constitució i de la CUP, i que pensar que sí és wishful thinking, una il·lusió.

De tot el que s’ha dit i escrit sobre el plet, em quedo amb una frase del professor de Dret Constitucional Xavier Arbós: “Uns actuen com si la llei no existís i els altres com si només existís la llei”. Que seguin i parlin. Que es guanyin el sou. La llei es pot canviar. També es pot aplicar de moltes maneres. L’art de la política consisteix a trobar-ne una que convingui a l’interès general. El que demà ens correspon als ciutadans és decidir qui volem que ho faci i en quins termes.