• Avui sembla possible que ni Rajoy ni Sánchez siguin el pròxim president. Llavors, ¿qui?

  • El conflicte català i el quatripartidisme poden portar Espanya a una tempesta perfecta de difícil sortida

Fa anys que escric sobre política catalana i espanyola però mai tanta gent m’havia parat per preguntar-me: «¿On som? ¿Què passarà?». Després de la declaració rupturista del Parlament del 9-N, l’obsessió era el futur català. Ara n’hi ha dues: què passarà aquí amb la CUP i si finalment hi haurà Govern a Madrid o s’obrirà també a Espanya un període d’inestabilitat.
Vet aquí la resposta telegràfica. El bipartidisme ha funcionat durant molts anys però ha anat sumant defectes. Un és que la inexistència del diputat de districte, i el domini de les llistes per les cúpules, llasta enormement el contacte entre els ciutadans i la classe política. I aquesta intermediació l’assumeixen en excés uns mitjans de comunicació de vegades interessats i/o tenyits de tremendisme. Un altre vici ha sigut la pràctica d’acorralar i fer caure. El bipartidisme exigeix durs enfrontaments però si el clima es degrada gaire tots dos acaben perdent imatge. L’assalt aznarista a Felipe González als anys 90 –descrit per Luis María Ansón, una de les grans plomes de la dreta– va marcar un abans i un després. Quan un crispa, l’altre no hi posa l’altra galta i discutir qui va començar primer ja importa realment molt poc.
El soroll es va elevar al màxim quan el PP va perdre el 2003 i amb la seva ferotge oposició a l’Estatut de Catalunya. Allò va acabar en una sentència del Constitucional contra una cosa votada en referèndum que va vitaminar l’independentisme. CiU va deixar de ser la crossa útil al bipartidisme imperfecte i CDC ha acabat a Sierra Maestra. El bipartidisme no ha sabut canalitzar la qüestió catalana. Gran fracàs.

EL TOC DEFINITIU. Però el toc definitiu va ser la crisi. José Luis Rodríguez Zapatero va fer el 2010 el que havia de fer (l’alternativa era el rescat) i el PP va jugar a com més malament millor (paraules de Cristóbal Montoro a la diputada canària Ana Oramas). Llavors l’oposició patriòtica espanyola no la va encarnar el PP, sinó CiU. Una vegada al poder, Mariano Rajoy ha seguit i incrementat l’ajust anterior (inevitable si no volíem sortir de l’euro) i el PSOE ha anat lliscant, amb més moderació, per una crítica que recorda la del PP contra Zapatero. El pitjor és que cap dels dos va explicar bé les raons del rigor fiscal mentre la crisi feia estralls en el teixit empresarial, disparava l’atur (del 8% al 25%), les caixes d’estalvis feien fallida, els desnonaments es multiplicaven, els abusos sortien a la llum pública (targetes black) i la corrupció (cas Gürtel, cas Bárcenas…) dominava els titulars.
I per això han emergit dos partits nous que diumenge passat no van substituir els antics però que junts tenen 109 diputats davant els 213 dels altres dos. Hem passat del bipartidisme que funcionava gairebé com un règim presidencial a un sistema de quatre partits (més els nacionalistes). Ara el president no és obligatòriament qui arriba primer, sinó qui aconsegueix una majoria parlamentària. I mentrestant el Parlament català (però no la població, tenint en compte les eleccions del 27-S i del 20-D) exigeix la independència.

LA TEMPESTA PERFECTA. La tempesta perfecta perquè el PP ha quedat a 53 diputats de la majoria absoluta i no té cap soci que l’hi pugui donar. Amb Albert Rivera en suma només 163 davant els 176 necessaris. Rajoy no serà elegit ni en primera ni en segona votació. I la culpa és del mateix PP, que ha dilapidat la gran ocasió de convertir-se en un partit de centredreta conciliador. En una escala d’1 a 10, els espanyols situen al PP per sobre del 8, més a prop de l’extrema dreta que del centre de la mitjana espanyola (4,6).
El PSOE ha perdut menys diputats (20 davant de 63), però no ha guanyat i és encara més lluny de la majoria. Però si Rajoy falla, Pedro Sánchez ho haurà d’intentar. Necessitaria el vot de Podem (molt difícil) i d’IU per arribar a 161. Però llavors Sánchez podria tenir més vots a favor que en contra si alguns nacionalistes (aquells que tenen com a prioritat expulsar el PP) s’abstenen. És una operació summament complexa que pot dividir el PSOE. I perjudicar Sánchez si no la pacta bé amb Susana Díaz i els seus barons.
¿Ni Rajoy ni Sánchez? ¿Llavors? O l’abstenció del PSOE davant un equip del PP amb un altre president que accepti un pacte d’Estat sobre la reforma constitucional, o noves eleccions al maig.
Podem i Ciutadans han tingut èxit, certament, però ara arriba la seva hora de la veritat. Rivera ha quedat pitjor del que es preveia a l’inici de campanya. Alguns han tornat al PP i els que protestaven més han anat a Podem. Ara ha de convertir una cosa improvisada en un coherent partit liberal.
De Podem se n’haurà de parlar. Haurà de triar entre influir en el Govern, cosa que implica pactes i renúncies, o quedar-se com a partit de protesta, paper en què ha tingut un gran èxit (per exemple, li ha pres a Bildu cinc escons). Però únicament la protesta li restarà credibilitat a mig termini. Les societats no es transformen des del carrer ni des del parlament, sinó des de les lleis (que exigeixen majories) i els governs.