• La falta de resolució de les eleccions del 27-S és la base de les indecisions que avui vivim

Ho van intentar. El plantejament mirava de relacionar la capacitat final de decidir en una multitudinària assemblea, que obliga a traços gruixuts del tipus «amb mi» o «contra mi», amb un sistema de votació exhaustiva que permetia incorporar i anar descartant posicions intermèdies, combinant així suports diversos a la investidura i a l’acord amb Junts pel Sí. Tot això malgrat que la pressió acumulada, més el que cada militant o simpatitzant de la CUP va haver de sentir probablement aquests dies de festa en boca de familiars i parents, no permetia gaires gradacions i equilibris. El sorprenent resultat, com era previsible, no satisfà a ningú. Però és probable que salvi la unitat de la CUP i faci més difícil i atribolada la investidura de Mas.

Hi ha molts retrets a la CUP per la seva immaduresa, la seva falta de criteri i tants altres qualificatius i epítets que en el fons mostren les pròpies limitacions dels que els profereixen. El que va passar a Sabadell és en part la continuació de la falta de resolució que van tenir les eleccions qualificades de plebiscitàries del 27-S. Les carències de llavors constitueixen la base de les indecisions d’avui. S’assenyala el dit (la CUP) com el causant del bloqueig en què estem ficats, quan és la lluna, el 27-S, on hauríem d’estar mirant, entenent que aquell resultat no permetia ni les presses ni les alegries posteriors de Carme Forcadell i del comunicat urgent amb què es va voler encarrilar la inquietud. Les bases de la divisió dels militants de la CUP i dels seus simpatitzants reunits a Sabadell diumenge no són les mateixes evidentment que les que es van reflectir en les eleccions del 27-S. Llavors hi va haver una clara majoria sobiranista, un insuficient resultat de l’independentisme, i una significativa però minoritària presència dels que van apuntar només al no. A Sabadell es debatia amb qui es volia viatjar per construir un nou Estat, i la investidura de Mas simbolitzava aquesta disjuntiva. I aquí és on entra la metàfora de la manta.

És de sobres sabut que si disposes d’una manta excessivament curta, o et tapes els peus o aconsegueixes protegir adequadament la part superior del cos. Les dues coses alhora són extremadament difícils per més que t’arrauleixis i contorsionis. Si, després del 27-S, el tema clau és, per uns, com ampliar el suport al procés emancipador català, això s’aconsegueix buscant atraure els que no volen ni sentir parlar de barrejar-se amb Mas i el que ha representat i representa CDC, i, per altres, només amb CDC i el lideratge de Mas s’avançarà. Al final, el cert és que et falta gent, et falta manta per avançar en aquest complicat viatge.

Les eleccions del 20-D, sent clarament diferents en forma i fons de les del setembre, han obert altres escenaris, que també estaven presents diumenge a Sabadell. La CUP no hi va participar, però sens dubte els seus votants van prendre partit. Només fa falta veure els excel·lents resultats d’En Comú Podem en alguns enclavaments per adonar-se’n. Les matrius ideològiques no són totalment simètriques, els espais socials tampoc coincideixen exactament, les posicions sobre el futur de Catalunya són també diverses, però es donen moltes coincidències pel que fa a la radicalitat democràtica i a la necessitat de plantejar processos instituents i constituents davant un ordre considerat com a caduc. Les diferències gairebé sempre allunyen, però altres vegades generen complementarietat.

¿QuÈ PASSARÀ? Començarem l’any amb noves possibilitats de resolució d’una part del garbuix general en què estem. Però l’erosió en el bloc independentista ha sigut notable i no serà fàcil recompondre confiances. El que està en joc és la concepció democràtica que cadascun defensa. Estem comprovant fins a quin punt resulta difícil passar d’un moviment articulat des de baix, com ha sigut el del dret a decidir, a una dinàmica d’institucions pensades en lògica estrictament partidista i representativa. Per més que s’hi incorporin independents i persones de la societat civil, al final els escollits són totalment autònoms de les persones que els van escollir. L’ANC està vivint aquesta experiència. I, per la seva part, la CUP ha demostrat fins a quin punt resulta complex trencar aquesta dinàmica. El seu esforç és considerat inútil i poc eficaç. Quan justament estan mirant d’acostar el dins i el fora de les institucions, recomponent una democràcia digna de tal nom i mostrant el país en què volen estar. Aquest és també el debat a afrontar.

Simplifiquem al dir que el que s’està dirimint és Mas o març. No es pot deixar per després decidir quina democràcia es vol, amb quins criteris de representació es vol treballar i quins mecanismes institucionals permeten el control i rendició de comptes.