• Quinta essència de la vella política, amb llums i ombres, Duran era la bèstia negra de la CDC neoindependentista per encarnar el que sempre va ser CiU

El 8 de juny del 2014, poc després que el rei Joan Carles anunciés la seva abdicació, EL PERIÓDICO va obrir la seva portada amb aquest titular: Duran també abdica. Es narrava més endavant la decisió de Josep Antoni Duran Lleida d’abandonar la secretaria general de CiU com a antesala de la ruptura definiva amb Artur Mas, que es donaria un any més tard. La renúncia a la presidència d’Unió consuma aquesta abdicació a terminis que Duran rumiava des de fa dos anys. Abdicació final de DuranEn a penes una setmana, el gir independentista de la dreta nacionalista ha arraconat el lideratge de Mas i la carrera de Duran, rivals per a la successió de Jordi Pujol a principis de la dècada passada.
La cohabitació entre tots dos, complexa i plena d’asprors, es va truncar la tardor del 2012 quan Mas, contra el criteri de Duran, va precipitar les eleccions per pujar a l’onada sobiranista a fi de prescindir de la incòmoda crossa del PP. Després del fiasco electoral, l’aliança de Mas amb ERC va desencadenar les hostilitats en el si de CiU, però als democristians els va faltar valentia per forçar el divorci. El pànic d’Unió a testar a les urnes el seu verdader pes electoral va poder més que les greus discrepàncies ideològiques.

Mai sabrem què hagués succeït si Duran hagués impulsat amb més temps una alternativa catalanista i moderada, a imatge i semblança del que durant lustres va ser CiU. Però concórrer a les últimes municipals amb CDC tampoc li va aportar grans rèdits, perquè al partir-se en dos Unió molts regidors democristians van canviar de bàndol. Les debacles del 27-S i el 20-D, la investidura del convergent Carles Puigdemont i la pròxima refundació de CDC sota l’ègida de Mas auguren un negre futur per a la històrica formació democristiana, avui extraparlamentària.

El llegat de Pujol

Quinta essència de la vella política, amb les seves llums i ombres, Duran va esdevenir la bèstia negra de la CDC neoindependentista perquè era el mirall que tornava als fills de Pujol la viva imatge del que sempre van ser. Aquest llegat que tant abomina la CUP, que ha liquidat Mas i que, paradoxes de la política, ara l’expresident intentarà reconstruir.