Des de fa mesos, quan en el crepuscle del cap de setmana m’assec a escriure aquesta columna, ho faig amb la intenció d’abordar algun dels reptes europeus i globals que condicionen el nostre progrés econòmic i social i als quals no fem l’atenció adequada. Però aquest impuls inicial acaba cedint a la temptació de parlar d’ això nostre. Avui m’ha passat el mateix.

Des de fa tres anys vivim tancats amb una sola joguina. Si a la novel·la de Juan Marsé la joguina era el sexe, en la nostra és el procés. Encara que, ben mirat, també té alguna cosa a veure amb el sexe, però amb el dels àngels. Perquè, com després diré, ningú no sap del cert de què parlem quan parlem d’independència si, alhora, volem continuar pertanyent a la Unió Europea i a l’euro.

Una manera d’escapar d’aquest joc obsessiu i diabòlic hauria estat deixar que els ciutadans expressessin les seves preferències polítiques en unes noves eleccions. Però s’han defugit com gat escaldat. S’ha buscat en la negociació partidista allò que les urnes no van concedir el 27- S, segons una frase eloqüent de l’expresident Artur Mas.

Aviat veurem l’efecte d’aquesta fugida de les urnes. Però probablement hi ha una cosa que se’n ressentirà immediatament. És el bon ordre institucional i administratiu. La tempestuosa manera en què s’ha arribat al pacte d’investidura, i el seu contingut mateix, suscita dubtes rao­nables que no presagien l’estabilitat política necessària per al bon funcionament institu­cional i el govern quotidià de la cosa pública.

En aquestes circumstàn­cies polítiques gens plàcides, quins ensenyaments es po­drien extreure de la convulsa vida política catalana dels últims tres anys que puguin servir de guia per al nou Govern de la Generalitat?Dit amb bona fe, veig quatre lliçons que poden ser útils i àmpliament compartides:

Primera. No es pot governar només per a una part de la societat. En una societat pluralista com la catalana, la independència és un objectiu socialment divisiu. Totes les eleccions que hi ha hagut fins ara, i també totes les enquestes d’opinió, mostren que l’opció majoritària és l’aspiració a millorar l’autogovern, no la ruptura. Sens dubte, la independència és una aspiració política legítima. Però no pot constituir la prioritat absoluta del nou Govern, si no és a risc de donar pas a la fractura social.

Segona. Les regles de funcionament democràtic es poden canviar, i s’han de canviar, quan és necessari; però no es poden trencar unilateralment a conveniència d’una part. Com ha assenyalat per unanimitat en dues ocasions recents el Tribunal Constitucional, no hi ha res a la Consti­tució que impedeixi una consulta a Catalunya. Però ha de fer-se d’acord amb les normes democràtiques de l’ Estat de dret acordades a la Constitució. Aquestes ­normes no són una qüestió merament formal que es pot obviar quan es creu que és per una bona causa. No existeix cap pretès mandat democràtic que estigui per sobre de l’ Estat de dret. Aquest ha estat una conquesta fonamental de la democràcia davant l’arbitrarisme dels estats aristocràtics i autoritaris dels segles passats. A més, quan es trenquen aquestes normes de forma unilateral, es legitima d’altres a fer el mateix però en sentit contrari.

Tercera. Les decisions polítiques unilaterals i il·legals, com la resolució del 9- N del Parlament, tenen conseqüències negatives. Com passa amb els mals hàbits i alguns fàrmacs, les seves conseqüències pot ser que no siguin evidents immediatament, però a mitjà i llarg termini acostumen a ser lesives per a l’economia i el progrés social. Estem davant el que els clàssics anomenaven les conseqüències no desitjades de les decisions pròpies, que no per no desitjades deixen de ser menys reals.

Quarta. La independència absoluta, amb el que significa de creació d’un Estat-nació-clàssic, no és compatible amb la pertinença a l’euro, a la Unió Europea i als organismes internacionals. De fet, si llegim el que no diu la decla­ració del Parlament del 9- N, aquesta conseqüència està clara també per als que van redactar i van votar aquesta resolució. Es pot ser com l’ Estat Lliure de Baviera dins de l’ Estat federal alemany, però Baviera no pot ser un Estat independent de l’ Estat alemany i continuar dins la Unió Europea.

En espera que futures elec­cions revelin les preferències polítiques del conjunt de la societat catalana, crec que el nou Govern de la Generalitat hauria de tenir en compte aquests quatre ensenyaments. No es tracta que renunciï a la seva aspiració política, sinó que no la con­verteixi en prioritat absoluta i sàpiga fer-la compatible amb la preferència majoritària d’obtenir un millor autogovern però sense arribar a la ruptura. En el debat d’investidura el nou president de la Generalitat s’ha compromès a governar per a tothom. A aquesta promesa hem de lliurar-nos per tornar a l’interès comú.