• Passats tres mesos llargs –i estèrils– des de les elec­cions del 27-S, les nego­ciacions entre Junts pel Sí (JxS) i la CUP van fer ahir un tomb d’última hora…

Passats tres mesos llargs –i estèrils– des de les elec­cions del 27-S, les nego­ciacions entre Junts pel Sí (JxS) i la CUP van fer ahir un tomb d’última hora. La conseqüència més visible és el relleu d’Artur Mas com a president de la Generalitat, que cedeix el pas a Carles Puigdemont.

D’aquesta manera, l’alcalde de Girona i president de l’ Associació de Municipis per la Independència assumeix el primer càrrec polític de Catalunya. L’altra conseqüència, aquesta de fons, és una presumpta revitalització del procés sobiranista, debilitat en els darrers temps i amb expectatives no particularment encoratjadores davant els comicis, ara eludits, que es perfilaven per al mes de març.

Artur Mas va comparèixer ahir al Palau de la Generalitat per donar compte de l’acord assolit per JxSí i la CUP. L’encara president en funcions va desgranar les decisions preses, començant per la de fer un pas al costat –potser hauria d’haver dit “enrere”– i no presentar-se com a candidat de JxSí per a la reelecció. Va posar èmfasi que deixava el càrrec però no la política, obrint la porta a un possible retorn al final de la legislatura. Per tant, va afirmar que s’autoalliberava del seu compromís, formalment formulat, de no tornar a optar a la presidència de la Generalitat. I va afegir a continuació que dedicaria els seus esforços, en els mesos vinents, a refundar Convergència Democràtica de Catalunya, el seu partit, antigament hegemònic, però progressivament debilitat des que ell el dirigeix.

Mas va voler subratllar que l’acord garantia a Catalunya un govern estable i fort. La manera per aconseguir-ho és el compromís adquirit per la CUP d’incorporar de manera estable dos dels seus diputats a la dinàmica del grup parlamentari de JxSí, sota la premissa de no votar mai en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris alprocés. Mitjançant aquest recurs, als 62 diputats de JxSí se n’hi afegiran dos de la CUP, amb la qual cosa aquella formació obté una majoria parlamentària suficient.

El president va voler remarcar un altre punt de l’acord: l’assumpció de culpes per part de JxSí i, en particular, de la CUP. D’alguna manera va admetre que tots dos havien comès errors, quelcom que ja sabia
bona part de la societat.

Encara que va dir i va reiterar que l’acord permetria “ anar per feina i tirar endavant aquest país”, sense donar més detalls del que això vol dir, una primera anàlisi podria dur-nos a altres conclusions. I no són precisament feliçes, ni per a JxSí ni per a la CUP. És pertinent recordar que Artur Mas ha defensat fins fa pocs dies –dijous, a TV3, va ser potser l’últim– que no estava disposat a lliurar la presidència i que era molt difícil entendre’s amb formacions que, com la CUP, volien imposar el dret de veto, en aquest cas sobre la seva persona. També recordarem que la CUP ha dit per activa i per passiva que en cap cas no facilitaria la investidura d’ Artur Mas, cosa que no ha fet. Ara bé, a canvi d’això ha cedit dos dels seus diputats, en un moviment no gaire galdós, que potser no
encaixi exactament en el concepte del transfuguisme, però que té uns efectes pràctics similars. Una altra pirueta. Podríem dir, doncs, que la confiança que generen les paraules d’aquests agents polítics no s’ha vist reforçada amb el seu comportament. Com s’afirmava ahir en determinats cercles polítics, fa la sensació que el president Mas ha sembrat el desconcert al si del seu partit pel fet de concedir el seu cap a la CUP, de la mateixa manera que la CUP ha fet el mateix en el seu, com demostra l’anunci de relleus entre els seus diputats menys favorables a investir el president per d’altres de sensibles a l’independentisme. Dit en altres paraules, que en aquest tràngol tots dos han mort matant. En part, el rival, però en part ferint-se també a si mateixos. En el cas de la CUP –una agrupació anticapitalista que amb els 337.000 vots que va aconseguir el 27- S exer­ceix un poder desmesurat–, això té unes conseqüències determinades. En el de CDC, organització que diu que aspira a la centralitat, en té d’altres. El missatge que envia a la societat quan sacrifica el seu líder a petició de la CUP no és dels que produeixen adhesions incondicionals.

Els partidaris del procés sobiranista afirmen que ahir va ser un gran dia. Però caldrà veure si és així. La CUP manifestava en un comu­nicat que l’acord amb JxSí inclou seguir amb el full de ruta rupturista cap a la independència. És a dir, en la línia de la resolució proclamada al Parlament el 9- N, aliena al marc legal. Aquest camí serà tortuós i incert. No està assegurat, ni de bon tros, que s’arribi a bon port. El Govern espanyol va emetre, poc després de la compareixença de Mas, un comunicat en què recorda que no es poden justificar actes il·legals ni, encara menys, trencar la sobirania nacional recone­guda per la Constitució, afegint que el Tribunal Constitucional va declarar nul·la la resolució esmentada del Parlament.

Apuntat tot això, i ja més enllà del contingut de l’acord, voldríem subratllar, amb preocupació, algunes de les expressions utilitzades per Artur Mas en presentar-lo. Expressions que denoten un gir, tant en termes de sensibilitat democràtica com en termes de concepció messiànica del seu paper. Mas va dir que ha calgut “corregir” mitjançant l’esmentat acord “allò que les urnes no ens van donar”, i es va referir a les eleccions anticipades del març com “una possibilitat de caos al nostre país”: dues visions negatives del valor i el sentit de tota contesa electoral. I va insistir, d’altra banda, que actuava amb la consciència molt tranquil·la, atès que estava “fent el bé” i que qui fa tal cosa obra adequadament en tot cas. Podia fer l’efecte que així, de passada, associava els discrepants amb els partidaris del mal.

Ja fa molts anys que sabem que la política, en democràcia, no enfronta dolents i bons, sinó persones o ­partits amb criteris dispars respecte a quines són les prioritats del conjunt de la societat. Darrere de l’acord d’ahir, per molta retòrica que el revesteixi, no hi ha sinó l’obstinació d’una sèrie de dirigents avalats pel 47,8% dels catalans –els que van votar pel sobiranisme el 27- S–, que han unit la seva sort a la del procés. Sobre la base d’aquest percentatge, i en un sens dubte erroni ­càlcul matemàtic, insisteixen que tenen un “mandat democràtic” per complir, i desconsideren que per la resta dels catalans –el mandat democràtic dels quals no és menor, ni en termes qualitatius ni quantitatius– la prioritat és diferent. Per aquests últims, “ anar per feina i tirar endavant aquest país” vol dir alguna cosa més precisa: atendre les necessitats del conjunt de la població, cohesionar-la més que dividir-la, i preparar-la per afrontar el futur amb instruments de progrés més que amb il·lusions.