Des de ben antic a la història d’ Espanya la qüestió territorial ha estat el “dimoni familiar” amb més potencial conflictiu. Des de la frustrada I República al segle XIX, passant per la II el 1931 i arribant a la vigent Constitució del 1978, la recerca de fórmules de conciliació i con­vivència unitària no ha trobat una solució feliç i estable. En aquest moment de la història del nostre país –que per a molts és una mena de ­segona transició democràtica–, sembla que tornem a la casella de sortida pel que fa a Catalunya.

Uns errors polítics indissimulables perpetrats en la primera dècada d’aquest segle en la relació entre l’ Estat i les institucions catalanes, la radicalització de les reivindicacions de la classe dirigent de Catalunya, a la qual va atropellar també la crisi econòmica, i la seva deriva populista, i la temerària actitud del Govern del Partit Popular en confiar la solució del problema tan sols al pas del temps en el context d’una estratègia merament legal i judicial, han tornat a desvetllar remors independentistes a Ca­talunya tot rescatant similituds amb els pitjors episodis secessionistes del passat.

Catalunya s’ha convertit en el cavall de batalla de la política espanyola i també en una línia vermella que separa i distingeix dues concepcions molt diferents d’ Espanya i del mateix Estat. La divergència és tan profunda que és l’assumpte ­català i la seva gestió futura el que determinarà la possibilitat de segons quins pactes per formar el Govern de la XI legislatura de la democràcia. Hi ha, tot i això, un criteri majo­ritari representat a les Corts Ge­nerals. Més de 250 dels 350 parlamentaris del Congrés dels Diputats (PP, PSOE i Ciutadans) no participen d’aparents solucions que posin en qüestió els principis dogmàtics de la Constitució del 1978 (unitat nacional, sobirania popular), encara que difereixen en l’abast de les reformes que la Carta Magna requereix per ofertar una solució de convivència als molts milers de catalans que, enrolats en les files independentistes, desertarien si disposessin d’una alternativa creïble.

Tres escenaris són descartables per al futur immediat de Catalunya i d’ Espanya:

1) La culminació del procés sobiranista unilateral posat en marxa el 2012.

2) La celebració d’un referèndum binari –sí o no a la independència– i vinculant.

3) El manteniment de l’actual statu quo català.

Malgrat el menysteniment a què ha estat sotmesa, la tercera via és l’única amb possibilitats reals de prosperar. Perquè consisteix a elaborar una profunda reforma consti­tucional que, al mateix temps que ­revisi altres aspectes, reconnecti l’auto­govern català amb la Consti­tució, sotmetent a referèndum ge­neral la nova formulació del pacte de convivència, de tal manera que els catalans i la resta dels espanyols ­puguin pronunciar-se de forma gairebé constituent trenta-vuit anys després d’haver-ho fet sobre el text constitucional ara vigent.

Qualsevol altra alternativa a la reformista seria impracticable, no només perquè el Partit Popular disposa de minoria de bloqueig per a una ­reforma agreujada de la Constitució (és l’únic partit que té per ell mateix aquesta facultat), sinó perquè, i ­per damunt de tot, és la més transversal i acceptable per al conjunt de les comunitats autònomes i la més cohesiva de totes les possibles per als partits po­lítics amb vocació de govern. Sent l’espanyola una democràcia procedimental, la reforma de la Constitució, seguint les pautes per realit­zar-la que ella mateixa estableix, pot ser extraordinàriament audaç. El problema greu que planteja aquesta alternativa és la de la seva cre­dibilitat. A Catalunya es dubta seriosament que hi hagi una comprensió justa de les as­piracions que la reforma hauria de recollir, i fora del Principat es dubta també que, sigui ­quina sigui la profunditat d’aquesta reforma, arribés a convèncer el secessionisme reactiu.

Aquests darrers dies, no obstant això, el nou president de la Gene­ralitat i ­altres dirigents independentistes han expressat les fortaleses i les debilitats del procés sobira­nista, subratllant la seva insuficient potència per culminar-lo amb la creació d’un nou Estat. Des de les institucions de l’ Estat i els partits es re­coneix que el català és el primer i més important problema polític d’entre els molts que pateix Espanya. D’aquest reconeixement recíproc s’hauria d’extreure una conclusió pragmàtica: hi ha un camí practi­cable.

Amb el benentès que la solució possible per a Catalunya i, per tant, per a Espanya, no pretendria dissoldre el separatisme sinó minvar-lo fins a tornar-lo a convertir en una aspiració marginal, per innecessària, en la societat catalana, com ja ho va ser. Aquest és el gran objectiu.