Una nova generació de joves polítics ha irromput en la vida pública. S’han obert camí amb les seves tertúlies, els seus discursos, la seva experiència i el seu entusiasme. Benvinguts. L’edat en la política és una variable bastant neutra. Prat de la Riba va morir als 47 anys i va deixar un dels llegats polítics més sòlids a la Catalunya del segle passat. Adenauer tenia 41 anys quan va ser alcalde de Colònia des del 1917 fins al 1933 i va accedir a la cancelleria de la República Federal quan passava dels 73 anys. Justin Trudeau és primer ministre del Canadà als 44 anys i Reagan va arribar a la Casa Blanca quan en comptava 70.

El més rellevant no és la joventut ni el temps que s’ està en el poder, sinó la feina acabada i la visió del futur que té un estadista, jove o gran. Catalunya té un president nou, de 53 anys, gironí, independentista no convers, exalcalde que es va formar en les joventuts nacionalistes de CDC. Divendres a la nit ens vam ficar al llit havent enterrat la legislatura més breu, ens preparàvem per obrir una nova campanya electoral per al 6 de març i entrar en un període d’interinitat que hauria arribat fins a l’estiu. Aquestes situacions s’han produït en molts indrets d’Europa.

Carles Puigdemont passava per allà i va ser cridat a succeir Artur Mas en el temps afegit d’un partit que s’havia prolongat més de tres mesos. El control de la velocitat del canvi gairebé s’havia escapat de les mans dels independentistes. Les presses no són necessàriament dolentes en política. Però l’esvalot dels últims mesos havia esgotat la paciència dels militants i dels ciutadans en general. Així són les coordenades dels pactes. S’ha salvat el procés, Mas ha plegat perquè la CUP l’ha fet fora, els cupaires no han deixat anar la bandera republicana i suggereixen dies de decisions inesperades en els propers mesos, diguin el que diguin els pactes firmats i segellats.

Es podria dir que s’ha assistit a una seqüència, llarga i tortuosa, de negociacions difícils en moltes democràcies. El discurs del president Puigdemont tenia molt de tallar i enganxar. Va afirmar que el seu programa de govern era el mateix de Mas. Puigdemont té retòrica i qualitats. Sembla que té un fi sentit de l’humor. Les referències que fa a Girona són normals; però segur que sap i té en compte que hi ha vida i activitats diverses al sud de la Tordera i que la societat catalana camina dividida i perplexa sobre com s’executa l’anomenada desconnexió amb Espanya. Em consta que a molts territoris gironins es viu amb gran naturalitat la ruptura emocional i pràctica amb l’ Estat.

Els desitjo tots els encerts, a Carles Puigdemont i al govern que compongui. L’estabilitat política és una de les experiències més positives per al progrés de qualsevol país; però les desinhibides primeres declaracions per pujar al carro de la declaració aprovada pel Parlament el 9 de novembre tenen els riscos de les línies d’alta tensió quan freguen un ésser humà. Puigdemont ja va advertir que no “són èpoques de covards, temorosos i fluixos de cames”. Ell sap que si s’implementen els punts del document de ruptura aprovat pel Parlament entrarem en una confrontació amb l’ Estat que no sé quines formes ni quin abast poden tenir. Certament, caldrà valentia.

El nou president ha passat la pantalla dels sentiments, la il·lusió i la voluntat del poble per entrar en el realisme que comporta un pols amb l’ Estat, ja sigui presidit per Rajoy o bé per qualsevol altre candidat que aconsegueixi ser president del govern a Madrid.

Els primers gestos de Puigdemont són segurs i simpàtics. Fa l’efecte que pot recompondre les divisions que bategaven al si del seu propi partit i prolongar la cohabitació amb Oriol Junqueras un any i mig o més. Però la mirada suau i penetrant d’Anna Gabriel en la sessió d’investidura li advertia que l’objectiu final era la república catalana tal com s’estableix en la declaració del 9 de novembre.

El repte d’aquesta legislatura, que serà curta, és com implementar la independència exprés que hi ha damunt la taula sense trencar la legalitat democràtica que supo­saria una declaració unilateral d’independència.

Fins ara hem assistit a entrenaments en els quals l’independentisme ha exhibit musculatura als carrers i a les urnes sense haver reunit una majoria de catalans en una causa comuna. La partida comença ara. El futur no està escrit i sempre s’inventa; però pretendre que el procés continuar à els seus tràmits com si es tractés d’una legislatura normal, tenint Espanya en contra i sense el suport o la complicitat d’Europa, em sembla una il·lusió legítima, però una il·lusió.

Cal donar-li temps i marge, al nou president, que ha afirmat que les institucions no actuaran fora de la llei. Farà bé de tenir en compte les formalitats viscudes a Escòcia i el Quebec.