H armonia ”, deia l’humanista florentí Pico Della Mirandola, i és el que necessita Espanya per entendre’s amb Catalunya: la solució assenyada a l’envit de Catalunya no és reprimir dos milions dels seus ciutadans, ni la contenció, sinó el pacte. I que aquest pacte passi per reformar la Constitució del 1978 cap a un federalisme asimètric per arribar a acords amb Catalunya que apaivaguin el malestar actual.

He de remarcar la proposta del PSOE del 28 d’octubre del 2015 sobre reforma constitucional que assumeix els principis i tècniques del federalisme. Busca emprendre el camí cap a un Estat federal que articuli millor la unitat d’ Espanya. “Sis­tema de finançament autonòmic conforme als judicis de certesa, estabilitat, suficiència, coresponsabilitat, solidaritat i equitat. I atenció a la precisió del Tribunal Constitucional perquè la contribució interterrito­rial no col·loqui en pitjor con­dició a qui contribueix que a qui es bene­ficiï”. Aquest document, que és un principi per al PSC, continua sent per a la majoria del PSOE l’estació d’arribada. Mal assumpte, però per algun lloc cal començar i continuar treballant en la tercera via del pactisme.

Vull aportar un toc d’il·lusió que ens justifiqui i animi a perseverar en la tercera via. A tot arreu la gent accepta l’autoritat d’algú que el beneficiï, l’ajudi o el guiï, no de qui l’explota o el mana. En un origen es conferia autoritat de lideratge a qui ho mereixia per les seves qualitats superiors. Quan aquests xamans primitius perden el seu talent màgic, esdevenen sacerdots; quan aquests reis primers perden el seu carisma, es queden en reis hereditaris; l’única raó continua sent aquell ar­gument indiscutible del mariscal MacMahon: “ Llavors el costum i la força ocupen un lloc que abans tenia
l’autoritat. Els xamans s’escle­rotitzen en jerarquies religioses institucionalitzades, i els líders, en llinatges monàrquics heredi­taris. D’aquí es passa als estats despòtics, als reis absoluts, als imperis.

Jo diria que el millor Estat és aquell del rei-xaman savi i generós, com sant Francesc d’Assís, o aquell de l’anarquisme pur, on no hi hagi polítics i només administradors competents que tutelin el funcionament de la intendència de la so­cietat. Anarquia no és desordre, és a narcos, absència de cap, de força, que no d’autoritat. Sense una autoritat moral de la mena que sigui no és possible viure en societat; si no s’accepten de bon grat, en el fur intern, les lleis de convivència, és impossible aglutinar cap grup humà.

La meva visió del futur ideal és una so­cietat mundial, sense Estat però amb administració; sense polítics professionals, però amb grans professionals de l’organització i la programació, amb ecòlegs i generalistes en la teoria de sistemes. Perquè som, en la biosfera, un sistema complicat que només es pot harmonitzar gràcies al nou pensament holístic, orgànic, sistèmic. Caldrà canviar de paradigma cien­tífic per abolir el nacionalisme competitiu que encara ens porta a la guerra.

Quin paper pot exercir Espanya en el procés futur? Podria ser un gran paper perquè a la península Ibèrica s’han exercitat i realitzat certes etapes que el món, com a conjunt, haurà de recórrer per integrar-se. Hespèria va ser l’ Amèrica de l’antiguitat, rica en metalls i vegetals; va ser Sefarad per als jueus errants, jardí del profeta, claustre de monjos cristians. Al seu sòl amable van conviure les tres grans religions i cultures de la Mediterrània, i del món antic. Va conèixer de primera mà fenicis, grecs i romans; visigots, moros i jueus. Va comerciar amb Orient, va estudiar a Ripoll, va ensenyar a Salamanca i va traduir a Toledo. De la Mediterrània va passar a l’ Atlàntic: l’esfereïdora evolució. El canvi d’escala del Mare Nostrum a l’ oceà ignot es va fer des de la península Ibèrica; no en va és la falca d’Europa, el fulcre on els dos mars donen suport a la desigual balança. Va explorar Amèrica, va circumnavegar la Terra, va conèixer l’ Àfrica i l’Àsia. Va erigir el primer imperi modern, va voler dominar Europa i va fracassar abans que els països que la van imitar. Després es va tancar a esperar la seva hora. Destil·lada per una llarga sèrie de guerres civils, d’intransigència i expulsions, emergeix per fi d’una edat conflictiva per obrir els seus ulls a Europa i al món.

En la seva geografia hi ha avantatges de localització i en la seva història hi ha expectatives que molt pocs països del món comparteixen. Reviurà aquesta experiència, revaloritzarà aquesta geo­grafia? No es viu del passat, és més sa ser en el present; però on n’hi ha hagut sempre en queda, i si en lloc de colpir-nos internament tornéssim les mans al món, la tasca de fomentar una integració a escala global no ­ens hauria de ser tan aliena ni estranya. La península Ibèrica ha estat un país cosmopolita, i el seu diàleg antic i conti­nuat amb les cultures del món, la seva herència i la seva empremta, la configuren com a mitjancera i llevadora d’aquest naixement d’un nou esglaó en l’ordre mundial.

Primer unir Europa, després el món.