Ja tenim –i és una bona noticia– Govern de la Generalitat. El 130è president ha pres possessió i ha format Govern. D’ell s’espera que governi, i de tots els altres, que li donem l’enhorabona per la seva responsabilitat, li desitgem els millors encerts i ens posem a la seva disposició, reconeixent en ell l’autoritat democràtica que representa.

Hem arribat a l’etapa final de discursos, proclames i arengues apassionades. A poc a poc, la passió i els gestos hauran de ser substituïts per decisions. Caldrà desenvolupar un pla de govern, aprovar els pressupostos, adoptar mesures i definir les prioritats.

No convé, al meu entendre, que el Govern de Catalunya romangui instal·lat en l’agitació. El nostre Govern, com qualsevol altre, ha de governar. És a dir, ha de prendre decisions, amb les competències i recursos de què disposa, per anar solucionant els problemes del país. Alguns diuen que això és la pura gestió avorrida de les coses. Tal vegada. Però és aquesta gestió avorrida de les coses la que ajuda a fer millor el país i la vida quotidiana de la gent.  

Per descomptat que el Govern pot caure en la temptació de continuar fent política declamatòria i afavorir una producció legislativa que no respecti la legalitat. La recent constitució d’una comissió parlamentària d’estudi sobre la independència indica que aquesta és una tendència que seguirà fent el seu camí.

Però tinc l’esperança que s’imposarà el realisme i encetarem una fase diferent. Perquè caldrà passar de la literatura a l’aritmètica de les coses concretes. I és en aquest terreny on es poden trobar vies d’entesa.

Crec que a poc a poc entrarem en un moment de refer les costures, de reconstruir els acords i els consensos perduts. Ho crec, ho vull creure, malgrat la insistència dels qui agiten banderes perquè altrament no tenen propostes solvents per governar el nostre país. Prefereixo abonar aquesta esperança que resignar-me a un horitzó de bloqueig institucional que seria lesiu socialment i econòmicament i letal per al nostre autogovern.

Ara cal que emergeixin veus temperades, que entenguin que és bo tenir raó, i a fe que les decisions del president Rajoy i el seu Govern han reforçat aquestes raons. Però sense perdre de vista que és imprescindible entendre les raons dels altres. Que no són menys raó que la pròpia.

Un balanç desapassionat d’això que s’ha anomenat e l procés indica, més enllà del seu incert resultat, un èxit important: la qüestió de l’encaix de Catalunya en una Espanya diferent és a l’agenda. No només a l’agenda catalana, sinó a l’agenda espanyola. Enmig dels sentiments d’incertesa, decepció o neguit, les persones que de bona fe li han donat suport no haurien de menystenir aquest fet.

Sigui quin sigui l’escenari que s’obri a la governació d’Espanya, encara difícil de dibuixar, és una evidència que la via d’una reforma constitucional s’obre pas. És una via que ha de permetre definir millor les nostres competències i assegurar-ne el respecte; establir un sistema de finançament de la Generalitat just i equilibrat, que garanteixi la suficiència i la responsabilitat fiscal; defensar el respecte de la nostra identitat nacional, i establir espais per a la cooperació federal, amb instruments institucionals que facilitin la participació real de les comunitats autònomes en l’adopció de decisions estatals.

Si fóssim capaços de començar a discutir sobre els problemes concrets i no sobre sentiments, tal vegada trobaríem amb més facilitat les solucions. Si substituíssim –a banda i banda– el “n’estem tips” per un “parlem-ne”, segur que ens en podríem sortir.

Amb més o menys ambició, tots els ac- tors polítics han acabat reconeixent que el problema territorial no es pot resoldre sense adaptar la Constitució a les noves demandes de la nostra societat, a la correcció de les insuficiències i errors que l’experiència ha posat de manifest i a la imprescindible convocatòria d’un referèndum que n’avali el contingut. Un referèndum, sí, per avalar un nou pacte constitucional, en el qual els catalans hauríem d’expres- sar el nostre parer amb claredat i sense ambigüitats.

Des de Catalunya es pot optar per ignorar-ho. Però, si hi ha interlocutors intel·ligents a banda i banda de la taula, podríem considerar que és una bona oportunitat que cal aprofitar. En una altra ocasió vaig dir que els principals actors havien de canviar. Que els presidents Mas i Rajoy no eren agents de la solució sinó part del problema. Ara sembla que es pot produir la substitució de tots dos.

Tenim, doncs, nou president i nou Govern de la Generalitat. Opino que convé que el president fugi de qualsevol imatge o gest que el projectin com un governant tutelat o sense autonomia. La seva expe­riència com a alcalde d’una ciutat important, acostumat a la freqüent soledat en les preses de decisió i habituat al difícil exercici de dir no, és una garantia. Ja sé que els temps d’efervescència són propicis a un excés de teatralització, però convé assegurar que el president de la Generalitat ho és amb tots els atributs d’autoritat, legitimitat i capacitat de decisió que figuren al nostre Estatut. Fer-ho altrament seria afeblir la institució.

JOSÉ MONTILLA –  president de la Generalitat de Catalunya, 2006-2010