Han sentit a parlar del màrqueting dels sentits? No és del tot nou. Quan jo estudiava ja ens explicaven com era d’important convertir la compra d’un producte en una experiència, associar-la a un sentit i, per tant, a un sentiment. Per aconseguir-ho s’utilitza des de ruixar els supermercats amb olors agradables (pa calent, caramel, etcètera) a buscar eslògans vibrants (“la chispa de la vida” per vendre una beguda gasificada, per exemple).

Però aquesta tècnica s’ha fet viral. Les empreses i institucions ja no volen realitzar actes solemnes, ni convocar jornades de debat. O no només. Ara cal que en tots aquests actes hi hagi algun guru de l’autoestima que engresqui els assistents contagiant-los energia, voluntat i optimisme. I si el públic a més riu i plora, molt millor.

Em sembla bé. Al món dels negocis sovint hi manca una mica d’humanitat, ofegada rere el guany a qualsevol preu. Si a un executiu despietat li cau una llagrimeta quan li recorden els sacrificis que van fer per ell els seus pares, potser li costarà una mica més prémer el botó de l’acomiadament automàtic.

Ara, on sembla que això del màrqueting dels sentits està triomfant de debò és en la política. Tampoc no és un invent d’ahir des que un polític va aprendre que petonejar nadons i parlar de tant en tant de sa mare aconseguia més vots. Però ara aquesta tècnica per convèncer el votant s’ha estès de manera que amenaça seriosament el debat de les idees i les propostes.

Potser és perquè, en un any amb cinc convocatòries electorals, als partits i als candidats els ha costat de memoritzar tants programes diferents. Però és ben curiós que, en un any amb més debats electorals i presència als mitjans dels caps de llista que mai no hau­ríem imaginat, es parli més de si Rivera estava excessivament nerviós, o si Rajoy no té ni idea d’engegar una cuina elèctrica, de com suava Pablo Iglesias o de si Sánchez és massa guapo o no. I el mateix passa a les tertúlies més o menys professionalitzades on a vegades s’utilitzen arguments més propis dels hooligans més enardits que no pas argu­mentaris raonats. Recordem que el mateix candidat a revalidar la presidència del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va dir: “Em votaré a mi mateix perquè confio en mi, em conec bé i faig justícia”. Encantat d’haver-se conegut i que li donem el nostre vot. Ho va dir, per cert, mentre comentava un partit de la Champions a la ràdio. Tot pur màrqueting dels sentits.

No cal ni parlar del cas català. Aquí, com a les eleccions generals, hi ha hagut un munt de persones embolicades amb banderes. Quatribarrades, estelades blaves, estelades vermelles, espanyoles, blaves amb les estrelles europees… Alguns, sota les banderes, anaven ben despullats i amb les vergonyes a l’aire. Però no cal patir, quan es competeix per qui té la bandera més gran, n’hi ha que ho tapen tot ben tapat. I són tan emocionals i emocionants les banderes! Ens arriben al cor, ens enardeixen i ens fan sentir únics i especials. Però amb les banderes i els candidats simpàtics i justos passa com al supermercat. Acabes una mica farta de tantes olors, colors i frases vibrants i tornes al mercat de tota la vida. Allà, la peixatera, el bacallaner, la carnissera i el xarcuter saben que, per moltes llumetes que hi posin, si el gènere no és de primera i el preu just, mai no els tornarem a fer confiança.