Escric aquestes paraules quan tot just he canviat els regals que, ja per gust, ja per talla -el Nadal engreixa més que la tele-, ses majestats no van acabar d’encertar. El millor del Nadal és que se’n vagi i que s’apaguin les llumetes dels arbrets fins que passi un any. Les eleccions són més discretes, ja que només se’n celebren unes cada quatre Nadals, encara que al ser tres -municipals, autonòmiques i estatals- més alguna consulta o referèndum, podrien arribar a l’empat. Amb això vull dir que la meva total felicitat postnadalenca queda aquest any enterbolida per la possibilitat de dues imminents amenaces electorals amb els mateixos i pesats protagonistes de les de fa quatre dies, és a dir, el dia de la marmota. I a sobre, pagant.

D’idèntica manera que escrivim cartes als Mags, també escrivim als polítics la nostra carta als Reis en què els demanem que organitzin el tinglado de la manera més digna. La gran diferència és que, si no hem sigut bons xicots, els d’Orient ens porten carbó, i els d’aquí, després de demostrar la seva perfecta inoperància en l’art del que és possible, es limiten a convocar noves cavalcades i aquí no ha passat res. Com els comerços, també els partits faran la seva campanya de rebaixes intentant treure’s de sobre els articles que no van aconseguir colar-nos en la seva primera oferta i substituint-los als aparadors per les novetats d’entretemps 2016.

UN FRACÀS DELS POLÍTICS

Anticipar eleccions és un fracàs de la classe política i haurien de pagar a escot per haver-ho fet. Ja me’ls imagino intrigant apassionadament amb els dissenyadors i fotògrafs per obtenir noves imatges que ens facin salivar davant el plat reescalfat i tornat a posar a taula. I m’imagino, no sense horror, els nous somriures, selfies, visites als mercats, ballaruques i himnes triomfals als mítings. No, no s’avergonyiran de repetir a crits el que en veu baixa no han sabut resoldre, ja que la pavloviana parròquia els tornarà a animar amb visques, petons i abraçades. I tornaran els debats, l’insult, la mentida, l’i tu més, la vergonya aliena… I tots tornaran a guanyar, com sempre.

Proposo que aquest any siguem nosaltres, els nens votants, els que embrutem de carbó aquests comediants disfressats de Reis. ¿S’imaginen una cavalcada sense nens perquè tots coneixen la falsedat de la màgia? Doncs igual: urnes buides, ni una sola carta tornant a demanar la joguina que mai ens porten. A les vuit i cinc del vespre ja tindríem recompte i podríem anar a dormir aviat, perquè no ens sorprenguessin els patges. I, potser, ells i elles començarien a adonar-se que no vesteixen ermini ni viatgen en carrossa oficial, que només són una defraudada il·lusió infantil.

JOAN OLLÉ – Director teatral